I ara què passarà?

Tan sols falta una setmana i, és clar, en el cas que la consulta –referèndum– sigui favorable per a iniciar els moviments per a la instauració d’una república independent a les nostres terres catalanes, he de creure que el procés ni és senzill, ni fàcil, ni barat, ni còmode, ni divertit, ni res: sols és just i patriòtic. La diferència entre l’actual situació i l’anterior és que ara sabrem –esperem amb fe!– positivament que rescatar de la història d’Espanya les nostres terres és el desig de la majoria dels catalans. Però el que fins ara ha estat des de l’odi més aprofundit, fins a l’enveja riallera, la qual darrere del fals somriure amaga la sòrdida passió que les monarquies de l’edat mitjana provocaren –i que encara dura–, amb les seves conquestes, repartiments amb bodes contra natura, regnats liderats per subnormals i més, amb el que els natius no sabien ni què ni qui eren. Pel que fa als prínceps catalans, quan els arribà el torn, ho acabaren d’estripar. Sols a la Mediterrània, el comandament de cabdills, tan bons navegants com lluitadors de terra ferma, deixà palesa la catalanitat, de la qual encara resten reminiscències en algunes illes. Entre històries i llegendes, restes i tradicions d’un esperit –res a veure amb l’ibèric– que fenicis i grecs de primer, romans tot seguit i celtibèrics després, ens inculcaren: l’esperit de treball, els avantatges de la col·lectivitat, les lleis, l’agricultura per a quelcom més que el menjar de cada dia i progressar fent esforços. Més enllà de l’Ebre, el Segre i els Nogueres, el guerrejar, l’esclavitud, el señorío, les justes i poc més, eren els límits de les seves pretensions, que tenien com a replà quelcom que encara dura a pobles i ciutats: la siesta! Els catalans ens hi assemblem com un parell d’ous i dues castanyes. L’únic que tenen de comú és que uns i altres es couen amb paella, una d’elles amb forats. S’acaba l’espai i he deixat el suat article 155 de la Constitució per comentar. Aquest s’ha convertit en un tot terreny i opera talment un Jack l’Esbudellador. Ho veurem, espero! Si la massa poruga es treu la por de sobre i hi ha una bona participació i, el més important, s’assoleixen les urnes i el resultat és favorable als independentistes, llavors –oh, paciència infinita!– cauran les plantofades madridirigides a cabassos. Llegeixis les interpretacions que es poden fer de lleis inexistents: no s’ha de confondre democràcia i llibertat amb les creatives i injustes insaculacions territorials. Els governants actuals, la dreta insaciable, els (perdó) cagats de por no saben de què, i l’exèrcit d’oportunistes, lliuraran el gran combat. Algunes controvertides lleis que clamen ser internacionals de ple dret i Europa! podrien ser decisòries. De fet, però, si es trobés un altre Puigdemont –és somiar, ja ho sé– que treballés al so de la mateixa música, un a dintre i l’altre a fora, caurien murs d’incomprensió, que ara barren el pas als patriotes. Ens en sortirem! Visca!