Revolucions

Octubre és el mes revolucionari per excel·lència: ara fa exactament cent anys va començar la Revolució d’Octubre –en realitat va tenir lloc al novembre, segons el nostre calendari, el gregorià– del 1917 que va acabar portant Lenin i els bolxevics al poder (“Tot el poder per als soviets!”) i va canviar la història de Rússia i la del món sencer. Curiosament, Woody Guthrie, l’home que va definir la figura del cantautor compromès i combatiu, armat amb una guitarra que lluïa el lema “aquesta màquina mata feixistes”, va morir el 3 d’octubre del 1967 i, per tant, s’acaben de complir els 50 anys de la seva desaparició física, que no anímica, perquè el seu llegat ha continuat ben viu a través del seu primer gran deixeble, Bob Dylan, tot i que amb els anys aquest ha preferit mostrar en públic les seves contradiccions, cantant per al papa Joan Pau II –el 27 de setembre del 1997: ja han passat 20 anys d’aquell sacrilegi– o acceptant els diners del Nobel sense haver de patir el cerimonial de l’Acadèmia Sueca.

Si més no, Woody Guthrie i Bob Dylan van transmetre a les noves generacions un missatge molt útil: si cantes, intenta almenys dir alguna cosa que valgui la pena, fes cançons que intentin interpretar el món i, si és possible, canviar-lo. Les cançons d’amor i desamor estan bé, però aquest binomi ja s’ha espremut molt, i a pesar que les seves variables semblen infinites, és evident que no tothom és tan subtil com Cole Porter o Ashford & Simpson a l’hora de concentrar les passions humanes en cançons de tres minuts.

Fa pocs dies, en el marc dels Premis Literaris de Girona, es va lliurar el premi Cerverí a la millor lletra de cançó al grup valencià Zoo, per La mestra, basada en la història de la mestra Marifé Arroyo, que en ple tardofranquisme va aplicar els mètodes de la renovació pedagògica a l’escola d’una petita població valenciana, Barx, utilitzant a les classes la llengua que els seus alumnes parlaven a casa: el català “a la manera de València”, com va cantar l’Ovidi. A canvi dels seus esforços, Arroyo va ser expulsada de l’escola i pràcticament del poble, però ara almenys la seva història, heroica i trista, ens arriba a través d’una cançó. Com va dir el cantant de Zoo, Panxo, “només entenem la música com un mitjà per expressar la nostra visió del món i recordar d’on venim i qui ens ha precedit en la nostra lluita”. Ens cal més música revolucionària.