L’alçament

Ara fa cent deu anys, Joan Mara­gall escri­via l’arti­cle L’alçament. El poeta s’hi refe­ria al moment de rea­gru­pa­ment naci­o­nal, per sobre dels par­tits, que es vivia a Cata­lu­nya, amb motiu de la can­di­da­tura de Soli­da­ri­tat Cata­lana. I des­cri­via fins a quin punt, més enllà d’ide­o­lo­gies, clas­ses soci­als i diferències entre món urbà i rural, un sol fac­tor arti­cu­lava la majo­ria de la soci­e­tat: el sen­ti­ment naci­o­nal i la consciència de país, amb la volun­tat de dir prou a la situ­ació de Cata­lu­nya en un Estat que feia poc que aca­bava de per­dre les seves dar­re­res colònies d’ultra­mar. Hi deia: “Vine-ho a veure –m’ha dit l’amic–; és una cosa que mai s’ha vist ni pot­ser se tor­narà a veure mai més. La gent va de poble en poble a grans cor­rues; els del camp acu­den al poblat amb les dones i els fills; els dels racons de mun­ta­nya ho sen­ten dir i també en volen la seva part: tot­hom la vol la paraula redemp­tora; i els que tenen el do de vibrar-la viva­ment, van de poble en poble desit­jats com els que fan mira­cles, rebuts com tri­om­fa­dors, escol­tats com apòstols i con­ver­tint a gen­ta­des totes en pes, lo mateix que feien els tau­ma­turgs a l’Edat Mit­jana.”

En poc temps, a Cata­lu­nya s’ha desen­vo­lu­pat un estat d’ànim crei­xent, que no fa més que eixam­plar-se, de fatiga d’Espa­nya i assumpció pro­gres­siva de la con­vicció que el país, per volar lliure i pros­pe­rar, ser més just i més modern, més culte i avançat, més cohe­si­o­nat soci­al­ment i ter­ri­to­ri­al­ment, neces­sita sor­tir d’Espa­nya i moure’s pel cel amb les seves pròpies ales. No ha estat un canvi sob­tat, d’un dia per altre, sinó la cons­ta­tació que, després d’anys de pluja fina, la dar­rera gota és la que et fa ado­nar que ja fa temps que vas xop. I des de la sentència del tri­bu­nal cons­ti­tu­ci­o­nal, el 2010, el nom­bre de cata­lans par­ti­da­ris de la inde­pendència ha anat crei­xent, sovint més pels demèrits, errors i enves­ti­des dels altres, que no pas pels nos­tres pro­pis mèrits, que també hi són. Avui, gai­rebé vuit de cada deu cata­lans cre­uen que el futur del país l’han de deci­dir els ciu­ta­dans i que han de fer-ho a les urnes. I els par­ti­da­ris de votar a favor de la inde­pendència aug­men­ten, cada hora, amb per­so­nes impen­sa­bles fa un temps, davant l’ofen­siva per terra, mar i aire de l’Estat con­tra Cata­lu­nya i els drets bàsics dels seus ciu­ta­dans.

Les grans mani­fes­ta­ci­ons cíviques de l’11 de setem­bre, del 2012 ençà, són una demos­tració magnífica del mosaic humà tan divers que con­fi­gura la soci­e­tat cata­lana d’avui, amb una expressió fes­tiva, fami­liar i sem­pre pacífica de les pròpies con­vic­ci­ons. Gent de totes les edats i con­di­ci­ons, de pobles i ciu­tats, de les pro­fes­si­ons més diver­ses i les ide­o­lo­gies democràtiques més dis­tin­tes s’aple­guen sense dis­tinció amb l’objec­tiu únic que Cata­lu­nya pugui votar i deci­dir el seu futur amb lli­ber­tat. És l’exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació de què par­lava l’Esta­tut de Núria (1931), és el ter­cer punt de l’Assem­blea de Cata­lu­nya que agru­pava l’opo­sició cata­lana al fran­quisme (1971), és el dret “ina­li­e­na­ble i impres­crip­ti­ble” que encara duien a la seva decla­ració de prin­ci­pis les dife­rents for­ces que van concórrer a les pri­me­res elec­ci­ons després de la dic­ta­dura (1977), és la reso­lució sobre la no-renúncia a aquest dret que aprovà el Par­la­ment (1989), el mateix Par­la­ment que ara ha apro­vat la llei que per­met un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació (2017).

Quan els que defen­sen el dret a votar són els esti­ba­dors del moll, els page­sos amb trac­to­ra­des, la comu­ni­tat edu­ca­tiva, els estu­di­ants en vaga, els sin­di­cats i algu­nes patro­nals, bis­bes, mon­ges, abats i cape­llans, les prin­ci­pals deno­mi­na­ci­ons pro­tes­tants, els taxis­tes que s’ofe­rei­xen a dur gent de franc a votar, els bom­bers, la llotja del Liceu, el Barça, advo­cats i pro­cu­ra­dors, els escrip­tors i noms des­ta­cadíssims del món de la cul­tura, 800 alcal­des del Prin­ci­pat i tots els de Cata­lu­nya del Nord (226), els com­pa­tri­o­tes que a València o a les Bale­ars sur­ten a mani­fes­tar-se solidària­ment, pre­mis Nobel, científics i acadèmics de tot el món, peri­o­dis­tes, polítics, par­tits i par­la­men­ta­ris de dife­rents països, con­cen­tra­ci­ons a l’estran­ger, quan això passa, no estem davant d’un grup de radi­cals, ni d’una mino­ria orga­nit­zada. Quan cata­lans d’esquer­res i de dre­tes amb un model de soci­e­tat ben dife­rent, però lle­ials a un mateix país, es donen la mà per la lli­ber­tat, no estem davant d’un feno­men pas­sat­ger i fàcil­ment rever­si­ble. Com diria Mara­gall: “No és un montón, senyor Maura, amb la com­pa­nyia. Que no ho veu? és un alçament...” Els mots pre­mo­ni­to­ris del poeta recu­pe­ren avui tota la for­ta­lesa d’una idea a la qual ha arri­bat ja la seva hora: No som un “tumulto”, senyor Rajoy, senyors minis­tres. Som un poble que us ha per­dut la por, un poble en marxa, un alçament.