La concessió del Premi d’Honor al filòsof Pere Lluís Font m’arriba llegint el magnífic monogràfic que li ha dedicat la revista Qüestions de Vida Cristiana, mentre devoro el seu article “La meva pàtria és la meva biblioteca”. Com Elias Canetti, Font defineix la seva “com una pàtria, fora de la qual em sento dépaysé. Jo l’he forjada, i ella m’ha forjat a mi. És el meu hàbitat, gairebé la meva pell”. No puc estar-hi més d’acord. M’hi passo moltes hores cada dia, llegint o escrivint, envoltat de llibres pertot arreu, amb els panys de paret ocupats per prestatges atapeïts. Sempre m’he estimat els llibres, m’atreuen de forma poderosa sigui on sigui, i tinc, en moltes ciutats, les “meves” llibreries, on acudo sempre que hi vaig. A casa, sé on es troba cada llibre encara que es comptin per milers. Darrere de molts d’ells hi ha una història, per la raresa o singularitat de l’obra, per com, on i quan vaig obtenir-los, per la informació que aporten, per l’emoció que generen, pel molt que acompanyen o, simplement, pel fet d’estar dedicats per l’autor. Cada biblioteca és una petita pàtria que en retrata el propietari per al qual és un espai de confort i placidesa i els títols de les obres expliquen molt bé com és cadascú i quins en són els centres d’interès. Per això no hi ha dues biblioteques iguals, perquè no hi ha tampoc dues persones idèntiques.

Rainer Maria Rilke va escriure que “la veritable pàtria de l’home és la infantesa”. I trobem afirmacions semblants dites per noms tan diversos com Charles Baudelaire, Rosa Luxemburg, Gabriela Mistral, Antoine de Saint-Exupéry o Miguel Delibes. La meva infantesa va ser una vida plàcida, una mar en calma, una successió d’hores felices que encara sobreviuen en una memòria que no fa la becaina, una rastellera infinita d’emocions plaents, potser per aquella tendència que tenim tots a amorosir el passat més llunyà, com si fóssim nens de mel i sucre. És així com ho recordo: paisatges, persones i moments encara vivíssims, com si acabessin de passar ahir o despús-ahir, que només són meus perquè sols jo els he viscuts i per això només a mi em pertanyen. Girar enrere els fulls del propi llibre de la vida et permet de tornar a reviure els anys més llunyans, generalment els més estimats, de la manera més plaent, per més que sigui “el lent record dels dies que són passats per sempre”, en vers d’Espriu. Els temps feliços de la infantesa sí que poden ser recordats en la plenitud de la vida, quan ja saps que la felicitat es fa present de formes molt diverses. I, com passa amb les biblioteques, no hi ha dues infanteses iguals. Per això aquestes dues pàtries són estrictament individuals, són pàtries del tot personals i intransferibles perquè només són teves i de ningú més.

Però n’hi ha dues altres que són col·lectives, de pàtries. Una n’és la llengua. Prat de la Riba deia que “la meva llengua és la meva Pàtria” i el país de Pla era aquell on en dir “bon dia” et responien “bon dia”. Identificar els conceptes de “pàtria” i de “llengua” és comú a totes les cultures i aquí ho han fet personatges com Jaume Cabré, Salvador Espriu, Nadal Batle o Ferran Torrent. “Sí, jo tinc una pàtria, la llengua francesa”, escrivia Albert Camus, mentre Fernando Pessoa deia “la meva pàtria és la llengua portuguesa”, Sándor Marai parlava de “la meva bella pàtria, la llengua hongaresa” i Miguel de Unamuno afirmava, en un to més enfarfegat, que “la sang del meu esperit és la llengua i la meva pàtria és allà on ressoni sobirà el seu verb”. Per això, la meva pàtria lingüística arriba fins a l’Alguer i en tots els confins de l’idioma hi he trobat la proximitat, la confortabilitat i la complicitat bàsiques que no he trobat en altres llocs.

Finalment, hi ha la pàtria nacional, que, en el meu cas, va fins a Maó o, per a ser més exactes, fins a Sant Lluís i Es Castell, a l’extrem oriental de Menorca. Tinc la gran sort de comptar amb molts amics i compatriotes de Perpinyà a Alacant i de Lleida a Palma amb una idèntica concepció de pàtria compartida sense hegemonies de ningú. Les pàtries són un àmbit d’identificació, comoditat i afecte. I la pàtria dels humans és feta de moltes pàtries i totes tenen dret al mateix respecte, dignitat i consideració. Segons Sèneca, “estimem la pàtria no pas perquè sigui gran, sinó perquè és nostra”. I perquè volem que continuï sent-ho en el futur. Per això m’agrada el concepte de patriotisme defensat per Joan Comorera, com a “voluntat de pervivència nacional”. Que així sigui...