Bressola no, espanyol sí

L’Ajuntament de Rubí (PSC i Comuns), amb el vot del PP i Vox, ha rebutjat un ajut municipal a La Bressola i, alhora, ha negat la unitat de la llengua catalana amb arguments acientífics però carregats d’intencionalitat política. El govern d’Espanya, on tant el PSC com Comuns tenen un ministre cadascun, nega també la unitat del català i manté en els webs de presidència i dels vint-i-dos ministeris versions en “català” i en “valencià”, diferenciades de nom però que diuen el mateix. I això incloent-hi els quatre ministeris en mans de catalanoparlants, entre els quals hi ha ni més ni menys que Cultura (Comuns) i Ciència i Universitats, sense oblidar que l’occità, oficial al Principat, no hi apareix com sí que ho fa l’anglès, que no és oficial a l’Estat espanyol. Si el català fos una llengua espanyola, el govern d’Espanya es comportaria igual com ho fa amb el castellà, “la llengua espanyola oficial de l’Estat” com proclama la Constitució vigent. Però, com que les Bressoles són a Catalunya Nord, els partits esmentats no hi tenen cap interès, ja que l’irredemptisme espanyol només té al cap Gibraltar i, en conseqüència, no té cap interès en res més, encara menys per un idioma i un territori catalans. Si els consideressin com a cosa pròpia, a la llengua i als qui la parlen, bé que haurien actuat, però els catalans només els interessem per pagar impostos. I l’Estat només és seu.

Algú hi pot objectar que trobant-se Catalunya Nord fora de l’Estat no és lògic que el govern espanyol hagi de promoure-hi escoles catalanes. La reflexió podria tenir trellat si no fos que ve desmentida per l’actuació del govern d’Espanya, a l’exterior, amb relació al castellà. Efectivament, Espanya, amb dades del 2025, manté un total de 18 centres educatius de titularitat estatal fora de les seves fronteres on s’imparteixen ensenyaments reglats del sistema educatiu espanyol: 10 al Marroc, 2 a França i 1 a Andorra, Colòmbia, Itàlia, Portugal, el Regne Unit i el Sàhara Occidental. Espanya manté també 2 escoles de titularitat mixta, juntament amb institucions dels estats corresponents, a Rosario (Argentina) i São Paulo (Brasil), dirigides per funcionaris espanyols. I també sosté 14 centres per conveni amb institucions d’11 estats: Argentina, Brasil, Colòmbia, Costa Rica, Equador, El Salvador, Guatemala, Mèxic, República Dominicana, Uruguai i Xile, els alumnes dels quals reben la titulació oficial espanyola de graduats en ESO o batxillerat.

Els ensenyaments de “llengua” i “cultura espanyola”, adreçats a alumnes d’aquesta ciutadania escolaritzats en els sistemes educatius d’altres estats, s’articulen a través de les Agrupacions de Llengua i Cultura Espanyoles amb 23 agrupacions en 13 països: Alemanya, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Estats Units, França, Irlanda, Liechtenstein, Luxemburg, Països Baixos, Quebec, Regne Unit i Suïssa. Amb un total de 29, Espanya també manté seccions espanyoles en centres de 6 estats, en les quals s’imparteix ensenyament de la llengua i la literatura que Espanya considera com a pròpies i que no és, en cap cas, la catalana: 14 a França, 9 a Itàlia, 2 als Estats Units, 2 als Països Baixos, 1 a Alemanya i 1 al Regne Unit. Espanya manté també 76 seccions bilingües en centres d’Europa central, oriental i la Xina, on s’ensenya “llengua” i “cultura espanyola” i on s’obté el títol de batxillerat espanyol: Bulgària (17), Eslovàquia (7), Hongria (7), Moldàvia (1), Polònia (14), Romania (11), Rússia (8), Txèquia (6) i Xina (5). En el cas de les escoles europees creades per estats de la UE pensant en els seus funcionaris, Espanya participa en 13 d’aquestes: Alemanya (3), Bèlgica (5), Itàlia (1), Luxemburg (2), Països Baixos (1) i també la que hi ha a Alacant, seu de l’Oficina de Propietat Intel·lectual europea, amb 2.000 funcionaris. També participa, a través de la International Spanish Academies, en 130 seccions d’espanyol en centres educatius d’Austràlia (1), el Canadà (31) i els EUA (98). Finalment, Espanya supervisa 12 centres eductius privats que atorguen títols oficials espanyols a Andorra (4), els Emirats Àrabs Units (1), França (1), Guinea Equatorial (2), Irlanda (3) i la República Dominicana (1). En definitiva, 317 centres educatius fora d’Espanya per promoure-hi la seva llengua i cultura, contribuint-hi nosaltres amb els nostres impostos. Perquè, per a Espanya, hi mani qui hi mani, la llengua i la cultura catalanes a l’exterior no es mereixen ni un sol euro que no ens el paguem nosaltres mateixos. Fins que diguem prou.