No ho oblidarem

Aval de la fis­ca­lia a l’actu­ació de la Guàrdia Civil i la Policía Naci­o­nal. Jus­ti­fi­cació de l’injus­ti­fi­ca­ble. El minis­teri públic recri­mina al govern català la seva “irres­pon­sa­bi­li­tat” en la con­vo­catòria de “mani­fes­ta­ci­ons tumultuàries”, parla d’una actu­ació de “legítima defensa” dels agents i sosté que no va afec­tar “en abso­lut la nor­mal con­vivència ciu­ta­dana”. Està clar que no ha vist o no ha vol­gut veure ni una de les imat­ges de diu­menge. Si ho hagués fet, només de pas­sada, hau­ria pogut cons­ta­tar un des­ple­ga­ment des­me­su­rat d’uns cos­sos i for­ces de segu­re­tat repri­mint amb violència des­pro­por­ci­o­nada les per­so­nes que pacífica­ment ana­ven a votar en el referèndum de l’1-O. De foto­gra­fies i vídeos en sobren. En tots es pot cons­ta­tar la cru­el­tat amb què es va pro­ce­dir sense dis­tinció con­tra la gent, en molts casos amb les mans alçades, que només volia pro­nun­ciar-se a les urnes. El que va pas­sar diu­menge va ser una ver­go­nya per a un país de la Unió Euro­pea que es fa ano­me­nar democràtic. Així ho ha cons­ta­tat la premsa inter­na­ci­o­nal en les seves por­ta­des. Els peri­o­dis­tes sobre el ter­reny van poder pre­sen­ciar en per­sona els atacs con­tra avis, estu­di­ants, dones, homes... Des d’Espa­nya s’intenta ara, des del front polític i judi­cial, nor­ma­lit­zar una jor­nada infame. Girar el full d’un dia en què, care­tes fora, el món va des­co­brir la seva autèntica cara, auto­ritària i inhu­mana. La violència de l’1-O no es pot obli­dar ni per­me­tre que s’oblidi.