A tocar

La màquina de fer por de l’Estat funciona a tot drap, perquè la llibertat definitiva de Catalunya és a tocar. Tant és així que fins i tot a les files de l’independentisme hi ha vertigen i tremolor de cames –d’aquí les propostes marcianes de declaracions d’independència a terminis–. Estem en el moment òptim d’acumulació de forces. La cohesió interna aconseguida després del diumenge 1 d’octubre era inimaginable fa només uns mesos. El gir copernicà de l’opinió pública internacional ens col·loca en una posició molt favorable per fer el pas definitiu. Per a mostra –i és només un exemple entre desenes i desenes– l’editorial demolidor publicat per The Economist, amb frases tan contundents com ara: “Les constitucions existeixen per servir els ciutadans, no pas a l’inrevés.” No s’hi val a badar.

Ens diuen que no es pot declarar la independència sense un control del territori. Doncs si algú ha demostrat que no té el control efectiu del territori català és l’Estat espanyol. Després de perseguir durant setmanes polítics, impressors, editors i transportistes, després d’intervenir les finances de la Generalitat, després de desplegar 10.000 efectius policials i militars, després de traslladar-hi centenars de furgonetes, patrulles i helicòpters, després de desfermar una repressió salvatge, no va poder impedir que se celebrés el referèndum, amb urnes, amb cens, amb paperetes, amb recompte, amb observadors internacionals, i amb més de 2 milions de vots emesos. Repeteixo: qui no controla el territori és l’Estat espanyol. Es va tornar a demostrar amb l’aturada massiva del dia 3. Estan passant coses inèdites en altres processos d’independència. Estats com ara Suïssa oferint mediació prèvia a la declaració parlamentària, primers ministres i caps d’estat condemnant sense embuts la repressió i defensant el dret a decidir dels catalans. Les institucions europees fent pinya amb el PP –naturalment– però advertint contra la repressió. No badem, ho tenim tot de cara. Endavant les atxes.