Tribuna
Refer frontisses
Si algú tiba amb força del batent de la finestra, si s’hi repenja i s’hi gronxa, les frontisses en pateixen i, finalment, es desmaneguen i es malmeten. Cal convenir que les frontisses, avui, a Catalunya, estan molt desguitarrades i les finestres, desballestades.
Soc d’una generació que va córrer a fabricar frontisses. Contra el franquisme i el seu designi anorreador sobre Catalunya, vàrem entendre que la batalla fonamental era aquesta, unir el divers en un mateix anhel. El patriota no era qui més exigia ni qui més cridava, sinó qui millor sargia, qui aixecava frontisses més sòlides, més untades i llisquents. No crèiem que la nació fos un esperit etern i immutable, una permanència que excloïa qui no hi casava o que ens havia de tallar a tots pel mateix patró. Aquestes eren les febres herderianes que havien arrasat Europa. No, la nació era quelcom molt més feble i canviant, una realitat que podia fer-se i desfer-se, que podia sobreviure o morir. I que, per sobreviure, havia d’estar disposada a incloure i a canviar.
Depenia de nosaltres, de la nostra capacitat de fer la nació dia a dia, de sumar-hi tota la ciutadania en la seva pluralitat, de fer-la partícip d’un mateix projecte compartit i transformador, capaç de reunir tots els desitjos nobles, totes les energies disponibles, capaç d’identificar la immensa majoria del poble de Catalunya. Crèiem, amb Renan, que la nació era “el consens quotidià de la ciutadania”. Podíem tenir un passat més o menys gloriós, però acabaria en un àlbum de fotos groguenques si no hi havia prou cohesió nacional, si no hi havia causa de tots, si no érem capaços d’aixecar un horitzó comú.
Rafael Campalans ens ho havia deixat dit: “Catalunya no és només el passat, el record dels morts…, Catalunya és sobretot un deler regenerador que s’encomana a tots els homes i les dones que hi viuen.” Un deler que no ho és de la meitat, sinó que ho és de tots i que, en conseqüència, no divideix sinó que uneix. Així va ser com vam arribar a aquell clamorós i emocionant “Som i serem un sol poble”, cridat amb tants accents. Hi tindria un paper fonamental l’omnipresent PSUC i aquelles emergents Comissions Obreres. I l’Assemblea de Catalunya, expressió de la unitat catalanista, aplegada, no sota cap maximalisme, sinó sota un potent denominador comú. En Joan Manuel Serrat, amb lletra d’Alexandre Cirici Pellicer, ho glossaria pedagògicament en la llengua de la mitja Catalunya que havia arribat dels altres pobles d’Espanya: “Mil años hace y unas horas / que con manos trabajadoras / se amasa un pueblo de aluvión (…) / Patria pequeña y fronteriza, / mil leches hay en tus cenizas (…). / Que la ignorancia no te niegue, / que no trafique el mercader / con lo que un pueblo quiere ser.”
Restava pendent, però, el gran repte, així que s’obrissin pas les primeres eleccions democràtiques. El “lerrouxisme”, esbandit ja d’entre els més conscients, havia de ser neutralitzat ara entre la ciutadania més ampla, més indefensa, més exposada. Era un objectiu decisiu tant per a la unitat dels treballadors com per a la unitat civil de Catalunya. Així va ser com va reeixir el procés d’unitat del socialisme català, des de 1974, incorporant franges diverses de l’esquerra resistent, a partir de la flama que el Moviment Socialista de Catalunya havia preservat des de 1945, quan va ser creat pel POUM. En sorgiria el Partit dels Socialistes de Catalunya, que guanyaria aquelles primeres eleccions, afermant la unitat civil i determinant el retorn de la Generalitat exiliada i del seu president.
Ha plogut molt des d’aleshores. I el nacionalisme espanyol ha atacat de nou, amb una fúria devastadora: ha destrossat el pacte estatutari i, amb ell, el pacte constitucional. El nacionalisme català, davant d’això, en lloc de congriar la força i la legitimitat que només dona la unitat plural del catalanisme, ha optat pel maximalisme, entre il·luminat i instrumental, polaritzant la societat catalana i posant gratuïtament en risc la unitat civil, el fonament de la nació. D’aquest desori, és clar, n’han sortit malmeses totes les frontisses, en primer lloc la que ha estat sempre el PSC. El dia després, si s’hi és a temps, caldrà córrer a refer frontisses.
