Demà dijous, paella

La imatge de Nelson Mandela, membre de l’ANC (Africa National Congress), desafiant les autoritats polítiques sud-africanes –a la dècada dels anys 1960– presentant-se davant la justícia de l’apartheid vestit amb la roba tradicional de la seva ètnia i honorant així el seu poble i el seu pare (cap del clan Madiba de la família real Tembu), sempre m’ha corprès. Ara és fàcil de trobar-la a Google o a qualsevol hemeroteca a internet.

Mandela havia estat cridat a judici acusat d’haver ordit un pla de sabotatge econòmic contra el govern legal, constitucional i racista (tot alhora) pel qual havia estat arrestat i acusat d’atemptar contra l’Estat. És una foto molt potent aquella imatge; de la dotzena d’imatges icòniques que defineixen un segle (el passat) i la lluita per les llibertats i els drets globals.

Va ser un acte del tot desafiant per a una persona que s’enfrontava a una possible pena de mort. No va maquillar qui era, qui representava realment ni d’on venia. Podia haver optat per un perfil baix i abillar-se amb l’estètica de les elits –polítics, empresaris, advocats, periodistes– d’aquell moment a Sud-àfrica i visualitzar així un cert acostament al règim, a l’statu quo imperant. Res més lluny d’aquesta opció. El llenguatge no-verbal –ara en diem així– era evident: transparent, sense concessió a cap de les giragonses que podríem observar amb d’altres moviments contemporanis.

Tal vegada per això aquell 1964 Mandela va ser sentenciat a cadena perpètua. Però va quedar clar a ulls del món qui era i va ser Madiba, i quines eren les justes reivindicacions de l’ANC... El 1994, Nelson Rolihlahla Mandela va arribar a ser el primer president de la República de Sud-àfrica elegit per sufragi universal a les primeres eleccions nacionals no racials de la història del seu país.

L’any vinent celebrarem (hi haurà qui ni el recordarà) els cent anys del naixement d’aquest home, que va morir ara en fa quatre, i m’ha semblat oportú recordar-lo –aquí i ara– per aquesta aposta personal que anava molt més enllà de l’estètica: sense mitges tintes. El diàleg sense etiquetes va venir després d’aquella muda tradicional i, com tots sabem i la història avala, va resultar un diàleg profitós per al seu poble; tot allò que havia estat legal, constitucional i racista (alhora) se’n va anar en orris obrint pas a bastir un nou Estat.

Havia retingut aquesta humil aportació escrita per a aquesta tribuna –que ja hauria d’haver lliurat al diari– per saber què diria la resposta d’avui [per a mi] dilluns al matí, que des d’aquí s’acaba d’enviar cap allà. I, especialment, per confirmar si Trapero, Lamela, Sànchez i Cuixart es presentaven a declarar sense uniforme. I fent el ronso, he arribat fins i tot a conèixer ja (ai!, la immediatesa!) quina és la resposta d’allà cap aquí, de nou: dijous, paella! I d’etiqueta, talla 155.