Opinió

Tribuna

Demà dijous, paella

“El diàleg sense etiquetes va venir després d’aquella muda tradicional

La imatge de Nel­son Man­dela, mem­bre de l’ANC (Africa Nati­o­nal Con­gress), des­a­fi­ant les auto­ri­tats polítiques sud-afri­ca­nes –a la dècada dels anys 1960– pre­sen­tant-se davant la justícia de l’apart­heid ves­tit amb la roba tra­di­ci­o­nal de la seva ètnia i hono­rant així el seu poble i el seu pare (cap del clan Madiba de la família real Tembu), sem­pre m’ha corprès. Ara és fàcil de tro­bar-la a Goo­gle o a qual­se­vol heme­ro­teca a inter­net.

Man­dela havia estat cri­dat a judici acu­sat d’haver ordit un pla de sabo­tatge econòmic con­tra el govern legal, cons­ti­tu­ci­o­nal i racista (tot alhora) pel qual havia estat arres­tat i acu­sat d’atemp­tar con­tra l’Estat. És una foto molt potent aque­lla imatge; de la dot­zena d’imat­ges icòniques que defi­nei­xen un segle (el pas­sat) i la lluita per les lli­ber­tats i els drets glo­bals.

Va ser un acte del tot des­a­fi­ant per a una per­sona que s’enfron­tava a una pos­si­ble pena de mort. No va maqui­llar qui era, qui repre­sen­tava real­ment ni d’on venia. Podia haver optat per un per­fil baix i abi­llar-se amb l’estètica de les elits –polítics, empre­sa­ris, advo­cats, peri­o­dis­tes– d’aquell moment a Sud-àfrica i visu­a­lit­zar així un cert acos­ta­ment al règim, a l’statu quo impe­rant. Res més lluny d’aquesta opció. El llen­guatge no-ver­bal –ara en diem així– era evi­dent: trans­pa­rent, sense con­cessió a cap de les gira­gon­ses que podríem obser­var amb d’altres movi­ments con­tem­po­ra­nis.

Tal vegada per això aquell 1964 Man­dela va ser sen­ten­ciat a cadena perpètua. Però va que­dar clar a ulls del món qui era i va ser Madiba, i qui­nes eren les jus­tes rei­vin­di­ca­ci­ons de l’ANC... El 1994, Nel­son Rolih­lahla Man­dela va arri­bar a ser el pri­mer pre­si­dent de la República de Sud-àfrica ele­git per sufragi uni­ver­sal a les pri­me­res elec­ci­ons naci­o­nals no raci­als de la història del seu país.

L’any vinent cele­bra­rem (hi haurà qui ni el recor­darà) els cent anys del nai­xe­ment d’aquest home, que va morir ara en fa qua­tre, i m’ha sem­blat oportú recor­dar-lo –aquí i ara– per aquesta aposta per­so­nal que anava molt més enllà de l’estètica: sense mit­ges tin­tes. El diàleg sense eti­que­tes va venir després d’aque­lla muda tra­di­ci­o­nal i, com tots sabem i la història avala, va resul­tar un diàleg pro­fitós per al seu poble; tot allò que havia estat legal, cons­ti­tu­ci­o­nal i racista (alhora) se’n va anar en orris obrint pas a bas­tir un nou Estat.

Havia retin­gut aquesta humil apor­tació escrita per a aquesta tri­buna –que ja hau­ria d’haver lliu­rat al diari– per saber què diria la res­posta d’avui [per a mi] dilluns al matí, que des d’aquí s’acaba d’enviar cap allà. I, espe­ci­al­ment, per con­fir­mar si Tra­pero, Lamela, Sànchez i Cui­xart es pre­sen­ta­ven a decla­rar sense uni­forme. I fent el ronso, he arri­bat fins i tot a conèixer ja (ai!, la imme­di­a­tesa!) quina és la res­posta d’allà cap aquí, de nou: dijous, pae­lla! I d’eti­queta, talla 155.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia