Com sempre

Tot el que no havia de pas­sar ha aca­bat pas­sant. No sabem del cert què hi ha a l’altre cos­tat del mur, si mai s’acon­se­gueix l’objec­tiu de la inde­pendència, però sí que tenim la cons­ta­tació del que hem dei­xat fins ara pel camí per arri­bar fins aquí.

Des del pri­mer moment els impul­sors del procés van afir­mar que sem­pre s’actu­a­ria amb un res­pecte escru­polós de la llei. Un cop es van com­pro­var les limi­ta­ci­ons d’avançar dins el marc jurídic es va pro­me­tre un trànsit plàcid cap a una nova lega­li­tat que man­tin­dria les garan­ties. Però no s’ha com­plert amb els pre­cep­tes legals, ni els d’allà ni els d’aquí. I només cal revi­sar un exem­ple recent com és la llei del referèndum per cons­ta­tar que no es va donar cap de les con­di­ci­ons que es pre­ve­ien per garan­tir un nor­mal desen­vo­lu­pa­ment de la cam­pa­nya, la votació i l’escru­tini. Tam­poc ens hau­ria d’estra­nyar quan s’ha pas­sat a qüesti­o­nar sis­temàtica­ment la neces­si­tat de com­plir els pre­cep­tes que diu la llei.

També es va ali­men­tar la idea que el procés és la garan­tia d’una millora de la qua­li­tat democràtica. Va ser fàcil convèncer molta gent d’això en mig dels escàndols de cor­rupció que ana­ven sor­gint a tot Espa­nya i de les evidències d’uti­lit­zació política de les ins­ti­tu­ci­ons. Però la sos­pita que aquí també no s’estava res­pec­tant la neu­tra­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i s’estava actu­ant de manera par­ti­dista va esde­ve­nir evidència quan es va forçar la reforma del regla­ment del Par­la­ment i quan aquesta es va uti­lit­zar en el fatídic ple dels dies 6 i 7 de setem­bre per vul­ne­rar els drets de par­ti­ci­pació política de l’opo­sició.

Més coses. Tota alerta sobre el risc de frac­tura social per la radi­ca­lit­zació de les posi­ci­ons polítiques es con­si­de­rava un atac al procés i es negava la pos­si­bi­li­tat que hi hagués cap con­seqüència per a la con­vivència. Era gai­rebé un atac a l’ADN català. Avui tot­hom podria expli­car una experiència per­so­nal poc agra­da­ble i coneix prou casos per tenir molt pre­sent que la cohesió és un bé tan pre­uat com deli­cat i que neces­sita que es pre­servi acti­va­ment.

Una altra de les veri­tats incon­tes­ta­bles era que no hi hau­ria cap con­seqüència nega­tiva per a l’eco­no­mia, l’ocu­pació i les pen­si­ons. Fins i tot es tit­llava de miops els que no sabien veure que les con­seqüències evi­dents i imme­di­a­tes serien una millora de les pers­pec­ti­ves de crei­xe­ment. La fuga de seus soci­als i fis­cals d’empre­ses ha estat només la punta d’un ice­berg que es mou len­ta­ment però impa­ra­ble­ment. L’atu­rada del con­sum a causa de les incer­te­ses comença a afec­tar mol­tes peri­tes i mit­ja­nes empre­ses. I la capa­ci­tat d’endeu­ta­ment del govern con­ti­nua sent nul·la men­tre les valo­ra­ci­ons del deute con­ti­nuen a la baixa. La desac­ce­le­ració de l’eco­no­mia, la d’aquí i la d’allà, és la pit­jor notícia per als que espe­ren cotit­zar i per als pen­si­o­nis­tes.

Però tots els ris­cos –fins i tot aquells que no es reco­nei­xien pos­si­bles– ens dèiem que eren assu­mi­bles perquè la causa cata­lana és justa en si mateixa i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal la defen­sa­ria. Tam­poc ha estat així. Només els errors come­sos per l’Estat –sobre­tot les càrre­gues poli­ci­als de l’1 d’octu­bre– han creat un cor­rent de sim­pa­tia entre una part dels mit­jans de comu­ni­cació i l’opinió pública. Però els matei­xos mit­jans que han cri­ti­cat la falta de volun­tat de diàleg del govern d’Espa­nya han estat molt crítics amb l’inde­pen­den­tisme quan han vist que es podria gene­rar un efecte con­tagi i que el procés d’inde­pendència servís de refe­rent per a les aspi­ra­ci­ons d’altres ter­ri­to­ris dins de la Unió Euro­pea.

Aquesta enu­me­ració podria con­ti­nuar, però no val la pena. Molta gent pen­sarà que la culpa de tot ple­gat, o de gai­rebé tot, és atribuïble a l’altre. I pot­ser tenen tota o una part de raó. Tant se val. No estem par­lant d’això. La qüestió és que algú va pre­fe­rir negar evidències i perills, ofe­rir garan­ties que no podia donar, donar infor­ma­ci­ons par­ci­als i con­ver­tir desit­jos i opi­ni­ons en cer­te­ses.

Tot­hom té dret a pren­dre les seves pròpies deci­si­ons, a seguir camins fàcils o difícils. Però també a saber a què s’enfronta en cada una de les opci­ons. Hi ha molt fari­se­isme quan es fan esca­ra­falls pels ris­cos d’invo­lució de l’auto­go­vern després d’haver posat en safata l’opor­tu­ni­tat als que feia tant temps que per­se­guien aquest objec­tiu.

Les pròximes hores caldrà pren­dre deci­si­ons impor­tants. D’això en dependrà que les coses vagin millor o pit­jor. Però segur que no ani­ran “com sem­pre”.