El xantatge violent

Si és o no el moment pro­pici per a una decla­ració d’inde­pendència, si és l’única alter­na­tiva o n’hi ha d’altres que no impli­quin estric­ta­ment unes elec­ci­ons autonòmiques en un esce­nari de pèrdua de l’auto­go­vern, ha gene­rat i genera un debat intern i ciu­tadà intens en l’inde­pen­den­tisme. Sobre­tot en un dia d’infart com el d’ahir, el d’avui i els que vin­dran. Però hi ha una cer­tesa que s’imposa sobre els càlculs tàctics o d’opor­tu­ni­tat. No es pot cedir al xan­tatge de la violència. Mai, en cap cir­cumstància, i menys encara quan qui amenaça d’exer­cir-la és un estat que en té el mono­poli de la gestió. L’1-O va mar­car un punt de no retorn per mol­tes raons. El referèndum va cor­ro­bo­rar que un estat no pot actuar en con­tra de dos mili­ons de per­so­nes deci­di­des a defen­sar les urnes i en va des­ta­par una capa­ci­tat repres­siva des­pro­por­ci­o­nada, però, sobre­tot, va eixam­plar la distància d’una majo­ria ciu­ta­dana que veia en l’Estat espa­nyol una pre­o­cu­pant exhi­bició d’invo­lució democràtica, al marge del debat sobre la inde­pendència. I això, per part d’un govern que ha rebut­jat la nego­ci­ació per resol­dre un con­flicte polític i que, en subs­ti­tució i per posar fi al pro­blema, està dis­po­sat a vul­ne­rar drets fona­men­tals a cada cop de porra i vidre tren­cat. És el xan­tatge de la violència: seràs meva perquè, si no, et des­truiré. Ame­na­ces d’aquesta mena només dei­xen una sor­tida: una defensa afer­ris­sada i col·lec­tiva de la lli­ber­tat.