Un «segon» per parar els cops

La política cata­lana men­tre s'espera la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l'Esta­tut es belluga en temes ben com­pli­cats, com anar donant vol­tes al tràgic incendi de l'estiu pas­sat d'Horta de Sant Joan o l'empa­dro­na­ment dels emi­grants de Vic. Política­ment, l'incendi és ben nos­tre. Vull dir que tot allò que s'ha fet i allò que no s'ha fet és com­petència cata­lana, a diferència del que envolta els emi­grants, perquè les deci­si­ons impor­tants sobre la matèria encara les pren el govern cen­tral i serà fàcil res­pon­sa­bi­lit­zar del que no agrada qui hi té l'última paraula. Tot apunta que l'incendi d'Horta seguirà cre­mant al Par­la­ment. El foc és tan viu que l'opo­sició vol que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat faci ces­sar els con­se­llers Saura i Bal­ta­sar. Una petició impos­si­ble de com­plir en un govern tri­par­tit on hi ha tants caps per tants bar­rets. L'incendi por­tat a la política ha que­dat trans­for­mat en una bara­lla més del govern i l'opo­sició. Aquí no dimi­tirà ningú. Ni tam­poc hi haurà ces­sa­ments i la inves­ti­gació judi­cial seguirà lenta i s'allar­garà un mínim de nou mesos.

La bona o la dolenta actu­ació que van tenir els con­se­llers Saura i Bal­ta­sar a l'incendi seguirà viva i el que més sobta de tot ple­gat és que els pos­si­bles errors que es van come­tre i pels quals han dema­nat perdó toquin direc­ta­ment Mon­ti­lla. Amb aquest fet queda demos­trat que el pre­si­dent no té un segon que en moments com els que ens ocu­pen pari des del govern els cops a la màxima ins­ti­tució cata­lana. És fàcil de recor­dar que Josep Bar­galló (ERC), com a con­se­ller en cap, tot i que era d'un altre par­tit parava alguns impac­tes que rebia el lla­vors pre­si­dent, Pas­qual Mara­gall.

Aquí i fora d'aquí el titu­lar de la pre­sidència té la figura del segon. Quants mal­de­caps li ha estal­viat la segona María Teresa Fernández de la Vega a Rodríguez Zapa­tero, i els que va estal­viar Álva­rez Cas­cos a Aznar i tants d'altres, com ara el més recor­dat segon de la història política espa­nyola: Alfonso Guerra, que exer­cia de segon de Felipe González amb la gràcia afe­gida que no volia ser el pri­mer. Deia González que quan Guerra el va dei­xar no sabia a qui tele­fo­nar quan hi havia un incendi polític, i que abans de pren­dre deter­mi­na­des deci­si­ons feia un monòleg. Roca, des del seu par­tit feia de segon de Pujol. Una estratègia habi­tual per quan ana­ven mal­da­des. I ara que pin­ten bas­tos i el foc encara és encès, la política cata­lana deixa que Mon­ti­lla s'hi posi al davant sense cap rere­guarda que li faci de segon perquè li pari els cops. Una feina molt apre­ci­ada.