Opinió

Tribuna

De flagel·lacions, les justes

“Contrasta de manera clamorosa amb l’absoluta i total manca d’autocrítica dels qui han vulnerat totes les regles democràtiques

Con­fesso d’entrada que no he entès gaire tot aquest deves­sall de decla­ra­ci­ons d’autocrítica que han pro­li­fe­rat aquests dar­rers dies des dels sec­tors inde­pen­den­tis­tes. I no pas perquè cre­gui que aquest no sigui un exer­cici salu­da­ble –sem­pre ho és, per defi­nició–, sinó par­ti­cu­lar­ment per l’opor­tu­ni­tat i la manera de fer-ho. D’altra banda, i encara que l’alcal­dessa de Bar­ce­lona vagi rei­te­rant la neces­si­tat d’expli­ca­ci­ons urgents per part d’uns mem­bres del govern exi­li­ats o empre­so­nats, penso que ja tin­drem l’opor­tu­ni­tat de fer balanç algun dia de tot el que ha pas­sat i de tot el que pas­sarà, perquè el famós “procés” en què ens tro­bem immer­sos només ha vis­cut algu­nes de les seves fases i té encara un llarg recor­re­gut fins que els cata­lans o bé obtin­guem final­ment la inde­pendència o bé deci­dim aban­do­nar per molt de temps.

Mol­tes de les expli­ca­ci­ons que hem lle­git o que hem sen­tit aquests dies posen l’accent en els errors que els nos­tres diri­gents o les enti­tats civils han comès al llarg d’aquesta pri­mera etapa del procés. No seré pas jo qui negui l’existència d’errors, natu­ral­ment, com és ine­vi­ta­ble que passi en qual­se­vol pro­jecte humà, i més quan no hem arri­bat encara a cap solució satis­factòria que aten­gui la demanda d’una majo­ria de cata­lans. Però en el to i en les mane­res retrobo un exer­cici, que sem­bla molt genuïnament nos­tre, que car­rega les tin­tes en les nos­tres pre­sump­tes inca­pa­ci­tats, com si fóssim un poble cas­ti­gat pel destí a arros­se­gar tota la vida un designi catastròfic.

D’altra banda, com no podia ser d’una altra manera, els adver­sa­ris de tot signe del procés, siguin exqui­si­da­ment equi­dis­tants o siguin ferot­ge­ment con­tra­ris a la inde­pendència, aga­fen les parau­les d’alguns dels nos­tres líders i, muti­lant-les o tra­ient-les des­ca­ra­da­ment de con­text, hi tro­ben la con­fir­mació dels seus pronòstics. I així, hem d’aguan­tar, com si fos una altra con­demna, la rècula de reganys o de copets a l’espat­lla dels qui ja ens havien adver­tit que això aca­ba­ria mala­ment, obvi­ant natu­ral­ment de quina manera i amb quins pro­ce­di­ments aquesta història no ha tin­gut encara el final que nosal­tres desitjàvem. Això con­trasta de manera cla­mo­rosa amb l’abso­luta i total manca d’autocrítica dels qui han vul­ne­rat totes les regles democràtiques, han uti­lit­zat la violència sense manies, han ocu­pat poli­ci­al­ment el país, han des­tros­sat el que que­dava d’una hipotètica sepa­ració de poders i s’han sal­tat les nor­mes de la cons­ti­tució que cons­tant­ment es posen a la boca. Aquests sí que no tenen res a rec­ti­fi­car, res de què pene­dir-se, res de què hagin de dema­nar la més mínima dis­culpa.

Perquè aquesta és l’autèntica mare dels ous. Més enllà dels errors dels nos­tres res­pon­sa­bles polítics, més enllà de totes aque­lles coses que s’hau­rien pogut fer millor, els cata­lans par­ti­da­ris de la inde­pendència hem estat vícti­mes d’una ope­ració d’estat que no ha tin­gut cap mena d’escrúpol i que ha uti­lit­zat tota la força de què dis­posa recor­rent a uns mètodes impro­pis d’un país democràtic. Que alguns obser­va­dors acu­llin ara amb dis­plicència la nos­tra autocrítica sense recor­dar-se de les gar­ro­ta­des, dels pre­sos polítics, de les que­re­lles i de la ver­go­nyosa ino­perància de la Unió Euro­pea no és sinó una altra càrrega d’oprobi que hem d’afe­gir a totes les que hem hagut de sofrir en les dar­re­res set­ma­nes.

Al meu parer, com al de tants d’altres que s’han pre­ci­pi­tat a fer balanços, el nos­tre pecat més cen­su­ra­ble ha estat sens dubte el de la ingenuïtat. Com que havíem optat per una via pacífica, democràtica, par­ti­ci­pa­tiva, no havíem sabut mesu­rar de manera ade­quada fins on podien arri­bar els qui ens volen espa­nyols a la força, tant si ens plau com si no ens plau. No, no podíem ima­gi­nar tanta bru­ta­li­tat, tanta il·lega­li­tat, tanta men­tida, ni podíem ima­gi­nar que renai­xe­rien d’aquesta manera els nos­tres fan­tas­mes del pas­sat: aquesta, per cert, ha estat la sor­presa dels nos­tres joves, que ens sen­tien expli­car les bata­lle­tes del fran­quisme com una cosa per­duda en la nit dels temps i que ara han com­pro­vat que la matriu de la dic­ta­dura per­viu, avui encara, en tan­tes con­duc­tes per­so­nals i en tan­tes ins­ti­tu­ci­ons. Ara saben que, almenys a Espa­nya, la democràcia i l’estat de dret són una àrdua con­questa que reque­reix un com­bat inde­fa­llent i que, a vega­des, pot expe­ri­men­tar retro­ces­sos i pèrdues impen­sa­bles.

QUe­den, És clar, els cínics, els que ens diuen que què ens pensàvem, que això ja es veia venir, que érem uns il·lusos de creure que n’hi hau­ria prou amb els nos­tres vots per fer com­plir uns anhels de lli­ber­tat. Sis­plau, no cal que els donem corda amb més fla­gel·laci­ons de les necessàries...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia