Estat d’ànim

Aquesta setmana, els que transitem pels carrers de Girona hem pogut veure el desplegament d’obrers que, treballant de dia i de nit, col·locaven les estructures efímeres necessàries per suportar les il·luminacions per a les festes de Nadal i Cap d’Any. És una feinada feixuga, perquè s’ha volgut que les llumetes arribin també als barris perifèrics –cosa molt escaient– així com que tampoc hi falti un monumental avet artificial al bell mig de la plaça de Catalunya. Per altra part, és una operació rutinària perquè, fet i fet, seran il·luminacions similars a les d’anys anteriors, i ja ens hi hem anat acostumant. Cal remarcar que no s’hi exhibeix cap símbol ni figura que tingui a veure amb l’adveniment del messies, per no molestar els no creients, tot i que aquests també aprofitaran per fer vacances, com tothom. Només faltaria. El Ramadà i altres celebracions també hi seran, més endavant.

Aquesta visió preparatòria –deixeu-m’ho dir– en els anys precedents era un motiu de joia: s’acostava el Nadal, les festes en família, l’alegria dels infants, les tradicions de sempre... Als humans ens motiva més la preparació d’una festa que la festa per ella mateixa. I el desplegament de mitjans que ens anunciaven les celebracions ja eren premonitoris d’unes jornades memorables i úniques en el curs de l’any. I no obstant, en aquesta ocasió, el nostre estat d’ànim ens ha traït: les circumstancies polítiques, econòmiques, socials... i penals (!) que sofreix actualment Catalunya ens impedeixen mirar amb serenor i alegria aquests preparatius. Ens sembla contradictori que ens preparem per alegrar-nos en les amargues i dures jornades actuals, enmig d’un constant insult i desvergonyiment dels mitjans de comunicació de l’Espanya inveterada, de les fugides d’empreses, dels boicots als nostres productes i serveis –en podríem explicar alguns casos notables– i de la mediocritat de moltes persones entre nosaltres, que els crèiem amics i d’un pensament similar, i ara s’han destapat amb ressentiment. I també –cal dir-ho– del pesat silenci d’altres que haurien d’haver parlat. Cremem jornades en espera que s’albiri un nou destí, una bona notícia, un redreçament de tot plegat. Però ens tarda. Com ens podem preparar per a l’alegria enmig de tanta foscor?

I no obstant, cal fer-ho. Prepararem Els pastorets com cada any, enmig de les mirades il·lusionades d’un centenar de marrecs i de noies que hi prenen part, i dels milers d’espectadors que volen uns moments per somriure, i que no tenen cap culpa del que està passant. I comprarem torrons i recitarem dècimes a l’entorn de la llar de foc. És clar que sí. Qui sap si d’aquí a Nadal les coses hauran canviat per a bé. El desànim no ens pot vèncer!