Passchendaele

Hi ha una certa tendència a associar la poesia amb la cosa de l’amor romàntic. Sovint s’oblida que els poetes han festejat des dels inicis no pas amb l’amor sinó amb la guerra. El fenomen bèl·lic és part essencial, constituent, de la nostra cultura. La Ilíada, un poema de guerra, és un dels textos fundacionals de la literatura. La magnitud de les guerres del segle XX ha modulat i ampliat les respostes poètiques a aquesta pràctica tan característica de l’activitat humana: del relat èpic al furor nacionalista, del realisme descarnat en les descripcions a l’ús retòric del poema com una arma més a favor de la causa, de la glorificació del soldat caigut a l’elegia pel cost humà de la confrontació. El gir més remarcable ha estat un canvi de focus significatiu. S’ha anat passant de descriure el que els homes fan a la guerra a ponderar el que la guerra fa als homes. En aquest sentit, el punt d’inflexió es produeix amb la Primera Guerra Mundial perquè, aquesta vegada, els poetes de guerra no són propagandistes sinó, majoritàriament, soldats a les trinxeres. Aquella catàstrofe marca l’inici històric del segle XX amb un balanç macabre: 9 milions de joves morts pel cap baix. S’inaugura l’època de la mort industrial, el paroxisme final dels efectes de la nova civilització de les màquines. Són els poetes d’aquella guerra els que ens obliguen a mirar la carnisseria des de la perspectiva del combatent. Els joves que van alegres al front per ardor patriòtic en tornen (si és que en tornen) denunciant els dirigents que els han enviat a viure un horror absurd. Aquest novembre ha fet 100 anys del final de la batalla de Passchendaele, en les terres flamenques que la política catalana d’aquests dies ha posat al mapa. Un batalla emblemàtica del despropòsit general: 250.000 morts per banda en el fangueig tardoral d’una terra de ningú. El darrer supervivent anglès de la mortaldat, Harry Patch, que va viure 111 anys, la va valorar amb una afirmació que podria ser un vers: “Aquell conflicte no valia ni una sola vida humana.”