El col·lapse de la consciència

Cap de les coses que passen és gratuïta. Tenen les seves arrels, la seva genètica, la seva etiologia. Potser perquè no poden ser d’una altra manera. Per això Europa flaqueja, perquè en part ha deixat de ser ella mateixa. El ciment que culturalment ha forjat Europa és el cristianisme; i ara sembla que els populismes, eminentment reactius, ho vulguin excloure. Com si es tractés del màxim inconvenient, del petri obstacle que conté el pas de l’evolució. S’han adonat que l’islam és un retorn a l’edat mitjana? No adverteixen que Rússia torna a les etapes prèvies a la Revolució d’Octubre de 1917, encara que substituint el feudalisme tardà pel capitalisme salvatge de les màfies i les oligarques? No han reparat, si de cas, en la immobilitat americana sobre principis arcaics dels seus postulats del segle XIX, amb un Trump que pretén el retorn dels instints primaris de l’economia de la fundació de la societat americana postcolonial?

Estem parlant de progrés o de retrocés? No faltaran opinions molt dispars per a aquesta interrogació. Per sobre d’altres consideracions serà d’urgència convenir que el món està malalt, en particular l’occidental. No es podrà negar que els valors constituents d’Europa han patit una catarsi degenerativa, i que el populisme amenaça de derruir tota arquitectura de la màxima conquesta europea: l’estat de benestar. Ningú millor que Joan Pau II, el 1982, va aixecar el seu crit de desafiament a la vella Europa des de Santiago de Compostel·la. Era un gran desafiament, gairebé profètic: “Jo, bisbe de Roma i pastor de l’Església universal, et llanço, vella Europa, un crit ple d’amor: Torna a trobar-te. Sigues tu mateixa. Descobreix els teus orígens. Aviva les arrels.” 35 anys després no sembla que la seva crida hagi caigut en terra assaonada, a la vista dels efectes gairebé contraposats: cap dels seus mals va trobar l’antídot, i bona part dels seus béns amenacen ruïna, entre altres raons per la niciesa dels seus polítics, l’avarícia de les seves elits econòmiques i els efectes perversos d’una creixent invasió migratòria d’estranya genètica cultural que, per la via del suïcidi demogràfic dels europeus, amenaça a mudar la substància de la seva vertebració cultural i de les seves conquestes socials.

Rússia, Polònia, Hongria, Àustria, etc. estan alçant els seus murs interiors evitant en l’intent aquesta penetració invasiva d’una altra cultura que, sent d’un altre ordre ètic, amenaça de descompondre les essències del que és nostre. Tenia o no raó en la dècada dels noranta Samuel Huntington quan va publicar el seu llibre sobre el xoc, o conflicte, de les civilitzacions? Per què se’l va acusar de tantes coses que ara són irrefutables evidències en el nostre horitzó proper? Quina estranya força va ventar a Europa la fúria contra els últims llibres d’Oriana Fallaci, coratjosa dona d’esquerres, en denunciar fets que avui són difícils de contravenir? Tan sols el mestre politòleg Giovanni Sartori va gosar aixecar la seva veu en pro de les teories socioculturals de Fallaci.

Em sembla evident que Europa en aquesta hora s’enfronta a determinats reptes d’endimoniada contextura per als quals les seves elits socials, econòmiques i polítiques no semblen preparades, ni disposades a rectificar els seus ingents errors: la crisi ideològica, la crisi del seu sistema democràtic viciat, o corrupte, el col·lapse demogràfic, la desestructuració de la societat a partir de les crisis de família, la immigració invasiva i descontrolada, etc., etc. Estem davant una dinàmica de cultura de substitució a mitjà termini? Si és així, caldrà referir-se a una altra Europa diferent en les pròximes generacions. Si és així, resultarà molt difícil la sostenibilitat de l’estat de benestar i de la democràcia com a sistema polític. Si és així, renaixerà el concepte del totalitarisme per la via del teisme radical (res a veure amb el vell concepte de cristiandat) o pels populismes de dreta radical o d’esquerra. Què li passa, a Alemanya, amb la Merkel generosa i el renaixement dels neonazis? Què succeeix a Polònia, Hongria o Àustria amb el retorn de la dreta radical als seus governs? Ni la bogeria de Syriza a Grècia ni la temptació lepenista a França són símptomes esperançadors. Ni el desafiament bufó a la UE de Puigdemont a Brussel·les hauria de passar d’un simple exabrupte. Però aquí hi ha els populistes i els radicals simplificadors de la solució als nostres mals; l’expressió queda clara en el Brexit, o en el mateix desafiament català a una Europa desunida, proper escenari de la geopolítica internacional, en el supòsit de no produir-se una reacció a temps abans que les grans potències i els seus interessos afrontin el combat de les seves dissidències. L’hora de la geopolítica és sempre un anunci de grans pèrdues. Els nacionalismes i els populismes acostumen a ser fenòmens que anuncien les grans tempestes a la història, com àmpliament demostra el segle XX No hi haurà urgència de revisar, com més aviat millor, aquests postulats de prevenció? Caminem sobrats de símptomes i molt mancats de remeis per a un diagnòstic com aquest.