Tenir ofici

L’abim de la condició humana. Som aquí i no la podem perdre mai de vista. Tan fràgils com som, no sabem ben bé quin grau de patiment estem disposats a suportar i a traslladar. Sovint tinc la impressió que amb això del patiment passa com amb aquella llei que tots ens sabíem de jovenets que l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Passa alguna cosa semblant amb el patiment, amb el dolor. Què té de complicat l’ofici de viure? Amb tantes coses bones, i tantes de dolentes. Possiblement l’escriptor italià Cesare Pavese, que va viatjar al regne dels morts amb només 41 anys, en devia tenir les claus, i per això aquest títol (L’ofici de viure) paradoxalment va ser el darrer que va escriure, amb un seguit de meditacions sobre l’existència, els records, els somnis.

Potser només estem fets de records. Potser el millor és quedar-se sempre amb la millor estampa que siguem capaços de retenir de cada hora, de cada dia, de cada persona. Aquell somrís que ens faci arribar més enllà dels dies feixucs. No podem fer altrament que aixecar-nos buscant instants de felicitat, pessics. Em serveix bastir un paradís artificial, tant és si amb una obra esforçada, o per un simple truc. Som en dies màgics, tot el cicle nadalenc, que va del tió als Reis, passant per l’home dels nassos, no funciona sense truc, i bé que ens regala moments que ens acompanyaran per sempre. Perquè com escrivia Pavese el 19 d’abril de 1940, les generacions no es fan velles: “Tot el jovent de qualsevol temps i civilització té les mateixes possibilitats de sempre.” Vull creure que és veritat, i que fins i tot aquells que han buscat la intimitat del seu adeu, que han acabat el camí i han plegat abans d’hora, deixen algun marge d’esperança, algun record de somrís, a banda de transformar el seu patiment en el dels que el segueixen. Que no restin possibilitats als altres. Fora d’això la perpetuïtat no la tindrà ni el nostre paisatge quotidià, i les oliveres esperaran una glaçada perquè una generació l’expliqui a una altra.