L’últim carlí

Aquest ha estat un any clara­ment car­lista. L’escrip­tor Raül Gar­ri­ga­sait ha irrom­put en el pano­rama lite­rari català amb Els estranys, una novel·la que relata l’arri­bada a Sol­sona d’un volun­tari prussià dis­po­sat a defen­sar les idees retrògra­des de Car­les V en les guer­res car­li­nes: és un lli­bre ple de para­do­xes ideològiques. Sorprèn que no l’hagin esmen­tat els ana­lis­tes que en els últims dies han fet anar en dansa el mite del car­lisme per posar-lo en relació amb la llista de Car­les [sic] Puig­de­mont i assi­mi­lant aquesta llista al con­junt de l’inde­pen­den­tisme (és la mateixa estratègia d’algun dels ideòlegs de la llista). N’hi ha que posen de cos­tat Puig­de­mont amb car­lisme, con­ser­va­do­risme i la boina. N’hi ha que s’entes­ten a con­ver­tir ciu­tats allu­nya­des de Bar­ce­lona en llocs encar­ca­rats i enca­llats en el pas­sat, sols negui­te­jats per les seves essències. Cal­dria recor­dar els fruits que dona l’ele­vada inversió en cul­tura d’una ciu­tat com Olot o con­vi­dar-los a pas­se­jar-se pel seu mer­cat i veure-hi i escol­tar la gran quan­ti­tat de tona­li­tats i llengües. El cos­mo­po­li­tisme no per­tany a cap lloc con­cret.

Jo soc filla d’un dels últims exem­plars més autèntics de carlí. El meu pare viu vol­tat de polígons indus­tri­als, en ple cin­turó ver­mell. Algú deu pen­sar que és l’últim pagès enra­ve­nat d’aquests verals i que cada dia va a l’hort amb el tra­buc. Ni du tra­buc ni el procés sobi­ra­nista li ha fet gens ni mica de gràcia. Per què? Pel seu ances­tral espe­rit carlí, que rebutja qual­se­vol indici de canvi, qual­se­vol cosa que modi­fi­qui allò que sem­pre ha fet i ha cone­gut. El besavi per part de pare es va opo­sar a l’arri­bada de la llum a casa perquè ho tro­bava un avenç inne­ces­sari. I van haver de fun­ci­o­nar amb bate­ries elèctri­ques quan la resta del poble ja tenia cor­rent. Aquest és l’espe­rit carlí.

El meu pare ha tin­gut per cos­tum votar a qui tenia el poder, a qui asse­gu­rava l’ordre cone­gut. I, com qui venera el mossèn o el metge del poble, vene­rava l’alcalde que li venia a tru­car a la porta en cam­pa­nya. (No hauríem d’obli­dar que el PP ha redo­blat els esforços envi­ant dues vega­des les seves pape­re­tes a les ciu­tats clau). O és que pen­sem que no hi ha ciu­tats del cin­turó ver­mell que s’han gover­nat –també– a cop de caci­quisme? Que la llista de Puig­de­mont gasti alguns vells trucs con­ver­gents –gent valu­osa a banda– no vol dir que l’inde­pen­den­tisme esti­gui enfi­lat al tra­buc i la mun­ta­nya. Això seria com dir que tot el qui no vol la inde­pendència crida “Puig­de­mont a prisión” o li encanta aixe­car el braç com qui demana un taxi. Però en alguns moments, per segons qui, sem­bla que no exis­teixi aquesta agres­si­vi­tat espa­nyo­lista dis­fres­sada d’ordre cons­ti­tu­ci­o­nal asse­nyat, un ordre de poders màgics. I en canvi, resulta que aquest cons­ti­tu­ci­o­na­lisme petri és més pro­per a les for­mes del segle XIX que qual­se­vol altra cosa. Els que diuen que no cal refor­mar la Cons­ti­tució –ni can­viar res per res del món– estan més a prop d’aquell que no volia que arribés la llum al barri.