Sense dones

El 1985, el Moma de Nova York va orga­nit­zar una gran expo­sició d’art con­tem­po­rani amb 169 artis­tes. Només tretze eren dones. A fora de l’edi­fici, un grup de rebels amb màsca­res de simis es van mani­fes­tar per denun­ciar aque­lla desi­gual­tat. Es deien Guer­ri­lla Girls. Els anys poste­ri­ors van seguir fent acci­ons de pro­testa. Una de les més cèlebres va tenir lloc el 1989 al museu Metro­po­li­tan, a l’entrada del qual hi van pen­jar un car­tell amb aquest lema: “Han d’anar des­pu­lla­des les dones per entrar al museu? Menys del 5% dels artis­tes en les seves sec­ci­ons d’art modern són dones, però un 85% dels nus són feme­nins.” El Museu d’Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) con­serva una part del tre­ball d’aquest col·lec­tiu d’artis­tes incon­for­mis­tes amb l’statu quo de la història de l’art, però faria bé de revi­sar-lo per inten­tar rever­tir una situ­ació que per­sis­teix al segle XXI. El pro­grama d’expo­si­ci­ons d’aquest museu per a l’any que ve només aposta per una dona, la britànica Mela­nie Smith. La resta de monogràfiques tin­dran com a pro­ta­go­nis­tes homes. No és just que en una escena artística com la cata­lana, plena de grandíssi­mes artis­tes, el seu prin­ci­pal museu (en el qual, per cert, tre­ba­llen grandíssi­mes pro­fes­si­o­nals) no les tin­gui en compte. Al sec­tor hi ha decepció per aquesta incom­pren­si­ble mas­cu­li­nit­zació de les mos­tres del Macba. Pot­ser el que tor­na­ria a fer falta és una mica de guer­ri­lla per sac­se­jar consciències.