‘Un dia de bombes’

Avui fa exac­ta­ment quinze mesos que al des­patx de l’alcal­dia giro­nina es va sig­nar el con­veni entre les AMPA de les esco­les Mont­fal­gars, Santa Eugènia i Dal­mau Car­les de Santa Eugènia-Can Gibert del Pla i l’Ajun­ta­ment de Girona que per­me­tia con­ti­nuar i man­te­nir el ser­vei de la bibli­o­teca esco­lar fami­liar Mont­fo­llet del Mont­fal­gars. Aquell diven­dres 21 d’octu­bre de 2016 es rubri­cava que defi­ni­ti­va­ment “la Mont­fo­llet no es toca”. Aquest va ser el lema impul­sat per la Coor­di­na­dora d’AMPA de Santa Eugènia i la Man­co­mu­ni­tat de Santa Eugènia-Can Gibert davant l’amenaça que des­a­pa­regués aquest equi­pa­ment muni­ci­pal de futur i per al futur per manca de suport econòmic als pres­su­pos­tos muni­ci­pals: es varen reco­llir sig­na­tu­res dels veïns del sec­tor i de tot Girona, hi va haver una con­cen­tració a les por­tes de la casa con­sis­to­rial, van aparèixer un munt d’arti­cles d’opinió, la UdG també es va defi­nir i el Nucli Paulo Freire va fer una crida a “no tocar” la Mont­fo­llet... És esti­mu­lant recor­dar el que es va fer per evi­tar per­dre una bibli­o­teca. Tenim memòria fràgil i no obli­dar és impres­cin­di­ble. El regi­dor de Cul­tura Car­les Ribas segur que ho recorda millor que jo. El lema actual de la bíblio és la Mont­fo­llet mola i el que va pas­sar aquí aquest diven­dres va molar moo­olt i demos­tra pal­pa­ble­ment què és i per a que ser­veix una humil bibli­o­teca (no cal ser sem­pre la Rahola): l’his­to­ri­a­dor con­serge d’espar­de­nya Jaume Prat i Quim Pare­des varen pre­sen­tar la seva dar­rera pro­ducció pedagògica, en aquesta ocasió en for­mat lli­bre, Un dia de bom­bes, edi­tat per l’AMPA Mont­fal­gars. Un dia de bom­bes, bar­reja de rea­li­tat i ficció, està adreçat a cana­lla de 9 a 99 anys i, de manera específica, als alum­nes de cicle supe­rior de primària per tal d’intro­duir dins l’aula un tema tan espinós i poc tre­ba­llat com la Guerra Civil. L’Eugènia, una nena a punt de fer 12 anys, n’és la pro­ta­go­nista; al llarg de la nar­ració l’acom­pa­nyem en la seva inves­ti­gació –encar­re­gada per la senyo­reta a classe– per saber què va pas­sar entre el període 1936-1939 mirat amb les nine­tes dels ulls dels joves d’aquell tall dramàtic a la nos­tra història, tot entre­vis­tant la seva àvia... fent-li pre­gun­tes (la base de tot!). No vàrem tro­bar a fal­tar a la pre­sen­tació cap regi­dor de Girona (de fet, no n’hi havia cap, ni el de la “cul­tura”); tres mes­tres de l’escola; i, sí, molts nens i nenes, mares i pares i veïns i amics... Quan la mes­tra lle­geix l’escrit de la seva alumna li diu que li havia fet la sen­sació que havia vis­cut un bom­bar­deig en pri­mera per­sona: “I no t’equi­vo­ques, senyo­reta –va pen­sar l’Eugènia men­tre els seus lla­vis dibui­xa­ven un som­riure.” Avui, també, fa un mes de la dar­rera vegada que hem estat con­vo­cats a les urnes, era dijous i no diu­menge com avui. I ara com ara, està pro­hi­bit par­lar-ne a les aules.