El xup-xup

Mal­grat tot, a Bar­ce­lona pas­sen coses. Diuen alguns dia­ris que la capi­tal té un pro­blema impor­tant d’imatge, en espe­cial arran de les foto­gra­fies i vídeos de la poli­cia pegant a la gent (i també d’alguns anti­sis­tema atu­rant i pin­tant auto­bu­sos turístics). Sem­bla ser que durant els últims mesos la marca Bar­ce­lona s’ha asso­ciat a con­flic­ti­vi­tat, i que per això hem patit en les reser­ves d’hotel, el lleure, la res­tau­ració o la imatge gene­ral de pro­jecció econòmica. Si fem un esforç per enten­dre-ho, pot­ser hi tro­ba­rem solu­ci­ons.

Damunt del magma de set­ma­nes tràgiques, de con­vents i tallers incen­di­ats (com el de Gaudí), de bom­bes anar­quis­tes al Liceu, de bàndols i fins i tot de guer­res, ha pla­nat sem­pre l’espe­rit cre­a­tiu i incon­for­mista de la ciu­tat. Per què pateix tant, Bar­ce­lona? Resu­mint-ho molt, perquè vol créixer. No vol ser una ciu­tat nor­mal. Els dra­mes que ha vis­cut, inclo­ses les tor­ba­do­res esce­nes de l’1-O, tenen molt a veure amb la seva insu­bor­na­ble pulsió avant­guar­dista. Bar­ce­lona vol estar al cap­da­vant, encara que sigui pagant el preu de la trans­gressió. Fins i tot la bur­ge­sia està dis­po­sada a des­a­parèixer abans de ser del tot assi­mi­lada, abans de ser com qual­se­vol altra, abans de ser vul­gar. Bar­ce­lona és avui un cas prin­ci­pal de la lluita de les ciu­tats per ser motor de canvi, enfront del poder immo­bi­lista dels estats. Les ciu­tats són crítiques, els estats ten­dei­xen a ser con­ser­va­dors. Només cal mirar qui mana a l’alcal­dia de Madrid.

I només cal fer un cop d’ull per veure que Bar­ce­lona bull, que no para, que fa un xup-xup molt més pro­duc­tiu i generós que aquell “rum-rum” avui tan anti­quat i queixós. No estem par­lant de qua­tre radi­cals que només fan soroll: quan no és Bar­ce­lona Oberta és Bar­ce­lona Glo­bal i, si no, és el fes­ti­val de Smart­ci­ties i, si no, el pro­jecte de l’Her­mi­tage (pel qual l’Ajun­ta­ment con­fio que acabi defi­nint-se) i, si no, és el Pier 01 Tech City, o les impor­tants inver­si­ons en bio­me­di­cina, o el Poble­nou Urban Dis­trict, o les ini­ci­a­ti­ves com ara Ima­gine o The­Cre­a­tive.net, o Plensa que per fi aterra al Macba, o les pro­gra­ma­ci­ons tea­trals o musi­cals tant si l’equip muni­ci­pal fa ser­vir la llotja del Liceu com si no. El que vull dir és que hi ha una Bar­ce­lona real sota les burocràcies admi­nis­tra­ti­ves, sota la dis­cussió del con­flicte naci­o­nal i sota el pes­si­misme induït per deter­mi­nats mit­jans, que no es con­for­marà. “Abajo las mura­llas” va ser un pro­jecte muni­ci­pal del 1841 que no es va poder mate­ri­a­lit­zar fins al 1854, a causa dels impe­di­ments de l’Estat, però que empe­nyent amb intel·ligència i constància es va gua­nyar. I fins i tot ales­ho­res Bar­ce­lona tam­poc no es va con­for­mar amb un Eixam­ple qua­dri­cu­lat, sinó que enmig dels angles rec­tes va posar arqui­tec­tura moder­nista que tren­cava les can­to­na­des. El que sigui, però no ser una ciu­tat més. No ser com les altres.

Sota les desgràcies i els con­flic­tes, bro­lla una vita­li­tat des­fer­mada: quan hi ha un atemp­tat ter­ro­rista a la Ram­bla, resulta que a les llam­bor­des el món des­co­breix un mural de Joan Miró. Igual­ment, sota la dis­cussió del tema de Cata­lu­nya hi ha una nova crisi de crei­xe­ment. Difícil, com­pli­cada, però de crei­xe­ment. El que han de saber els inver­sors, els turis­tes, els assis­tents al Barça o al Palau de la Música és que Bar­ce­lona vol par­ti­ci­par i vol ser ella mateixa. Que el xup-xup no para mal­grat les men­ta­li­tats gri­ses, les inter­pre­ta­ci­ons avor­ri­des de la vida, la secu­lar resistència dels estats arti­fi­ci­als con­tra el dina­misme metro­po­lità (sobre­tot si és perifèric). Quan un vol créixer i es vol sen­tir gran, això de vega­des pot com­por­tar pro­ble­mes. Però, un any després de la bomba al Liceu el 1893, el tea­tre tor­nava a estar ben ope­ra­tiu. Cinc anys després del seu incendi, ja tor­nava a estar alçat. L’endemà de l’atemp­tat a la Ram­bla, la gent va sor­tir a pas­se­jar-hi i a dipo­si­tar flors... damunt de Miró. Dos mesos després de les por­res de l’1-O, els votants han par­lat sense por. No hi ha res que pugui atu­rar la força d’una ciu­tat amb ganes de men­jar-se el món, i de fer-ho a la seva manera. No es pot atu­rar la Sagrada Família amb excu­ses urbanísti­ques (que en el fons són estats d’ànim ideològics). La natura de la ciu­tat bro­lla igual­ment, per damunt dels il·lusos enter­ra­dors d’un bàndol o de l’altre. La burocràcia o la intran­sigència, sigui de dre­tes o d’esquer­res, no pot atu­rar la vida inqui­eta. Bar­ce­lona és un Eixam­ple, un eixam­pla­ment cons­tant, és l’anti­mu­ra­lla. El món té dret a enten­dre i a conèixer la Bar­ce­lona real.