Cal un govern possible

El temps passa i les possibilitats de tenir un govern estable a Catalunya no es visualitzen de forma immediata. L’astúcia i la capacitat mediàtica de Carles Puigdemont han neguitejat tant el govern Rajoy que vol evitar de totes maneres la presència de l’expresident al Parlament el dia de la investidura. Soraya Sáenz de Santamaría anuncia que recorrerà contra la proposta del president de la cambra, Roger Torrent, d’investir Puigdemont sense aclarir quina serà la forma per fer-ho. El Consell d’Estat s’ha pronunciat en contra d’una impugnació preventiva, és a dir, que no està d’acord que el recurs es presenti abans que s’hagin produït els esdeveniments.

Soraya diu que, malgrat el dictamen del Consell d’Estat, recorrerà igualment contra la possibilitat que l’expresident sigui investit. Quan el Consell de Garanties Estatutàries feia el mateix amb la decisió de l’expresidenta Carme Forcadell els escarnis de la premsa de Madrid eren tan sorollosos com indignats. En els dos casos, els dictàmens no són vinculants. Però, ben mirat, potser pagaria la pena fer cas del que diuen els consells consultius que vetllen per l’adequació a dret de les decisions dels governs.

El govern Rajoy i el seu ministre de l’Interior empaiten Puigdemont per Europa i parlen d’establir un cordó fronterer de seguretat alhora que controlaran carreteres, ports i aeroports per detectar la possible presència de Puigdemont encaminant-se al Parlament de Catalunya per tal de ser investit president. Quina pèrdua de temps i quina falta d’estratègia. Quin ridícul.

Rajoy va voler enfrontar-se al conflicte amb Catalunya judicialitzant-lo, dient no a tot, deixant de banda els gestos polítics, i ara es pot trobar que la justícia espanyola no sigui tan fidel a les instruccions directes o indirectes que arribin del govern i institucions com el Tribunal Constitucional podria dividir-se perquè la seva tasca no és la de ser el braç executiu del govern. La sobreactuació judicial sobre un conflicte de caràcter polític pot acabar malmetent la imparcialitat de les institucions jurídiques.

Veig improbable que Puigdemont acabi sent investit president. Però no cal descartar res perquè és una persona que domina l’escena mediàtica i sap moure’s amb habilitat des d’Europa malgrat que cap autoritat rellevant li faci cas. El més urgent, al meu parer, és que Catalunya tingui un govern estable, que es dediqui principalment a resoldre les necessitats i els interessos dels catalans, que governi per tots i que no hi hagi una sensació d’interinitat i confusió com la que viu el país des del mes de setembre. Dels trenta-quatre diputats de la llista de Junts per Catalunya en pot sortir un o més candidats que rebi el suport de la majoria de la cambra i arribi a ser investit president amb la majoria de vots independentistes.

Però l’èmfasi que es dona a les piulades diàries, declaracions i aparicions televisives de Puigdemont no tenen prou en compte que per ser elegit necessita els 32 vots d’Esquerra Republicana i, com a mínim, dos de la CUP. Oriol Junqueras és a la presó i ens envia una piulada diària dient quants dies fa que està empresonat. No surt gens enlloc però seria poc realista menystenir la seva força política i moral. Quines són les relacions i la sintonia entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras? Pel que es filtra des dels dos partits són escasses i tibants.

La CUP, per altra banda, assegura que no donarà suport a un candidat que no accepti la línia directa cap a la república catalana, al marge de les lleis de l’Estat i de la majoria social que no és independentista segons els resultats de les eleccions del 21 de desembre.

D’aquesta confrontació entre Catalunya i Espanya no en pot sortir ningú ben parat si no es renuncia a victòries per golejada i si no es dona una sortida política digna i acceptable a les dues parts. Penso que Rajoy tindrà moltes dificultats per continuar en el càrrec precisament perquè no ha sabut gestionar amb intel·ligència la crisi. La corrupció li passarà factura. I també serà difícil per a Puigdemont per haver tensat la corda excessivament declarant la independència de forma unilateral. El més racional seria formar un govern independentista que pogués governar durant tota la legislatura i que preparés un pacte menys traumàtic amb Espanya per tal d’assegurar la convivència interna a Catalunya i establir unes relacions acceptables amb l’Estat que permetessin blindar les competències en cultura, llengua, finançament i més autogovern. Potser seria una manera de recuperar la serenor de tots plegats i reprendre la confiança d’Europa en una Catalunya plenament aliada a les regles i als estils de fer política de la Unió Europea.