Treballar quan toca

Jubi­lar-se més tard sem­bla una con­seqüència lògica de l'aug­ment de l'espe­rança de vida, si par­tim del supòsit que hem vin­gut a aquest món a patir i a gua­nyar-nos el pa amb la suor del front; però abans de donar per bo el pri­mer acu­dit d'un govern agònic val la pena fer una mirada de con­junt a tota la soci­e­tat. Real­ment fa falta man­te­nir els vells tre­ba­llant, quan hi ha tants joves sense fer res de pro­fit? Dei­xant de banda els nivells alts de gestió i de trans­missió del conei­xe­ment, en què n'hi ha que gua­nyen amb l'edat –ni de bon tros tot­hom però sí un res­pec­ta­ble nom­bre–, es pot dir que en la majo­ria de les fei­nes la gent de 20 a 30 anys se'n surt més bé que no pas la gent de 60 a 70; no cal ser antropòleg ni fer gai­res expe­ri­ments per veure quin sec­tor de població és millor quant a vigor, refle­xos, pro­duc­ti­vi­tat, ren­di­ment, capa­ci­tat d'apre­nen­tatge, faci­li­tat per a l'anglès i domini de noves tec­no­lo­gies. Quin sen­tit té retar­dar l'accés al tre­ball dels qui estan en les millors con­di­ci­ons físiques i men­tals de tre­ba­llar i alhora incen­ti­var el dels entrats en la senec­tut? Si s'estan polint la caixa i no n'hi haurà ni per aspi­ri­nes, par­lem-ne, però par­lem de tot.

Comença a ser hora de fer balanç del que ens han repor­tat l'esco­la­rit­zació obli­gatòria fins als 16 anys, quan amb 14 en faríem ben bé prou, uns plans d'estu­dis moro­sos i no ori­en­tats a la vida labo­ral, la incul­cació d'una visió del món lúdica i para­sitària: un retard injus­ti­fi­ca­ble en l'entrada en el mer­cat del tre­ball men­tre tots els indi­ca­dors edu­ca­tius ens situen entre els últims de la fila. Comença a ser hora de fer balanç de tants expe­ri­ments frus­trats i de jubi­lar sense con­tem­pla­ci­ons els gover­nants incons­ci­ents que en fan.