Hi ha avarícia bona?

Con­ti­nu­ant el cicle sobre els pecats capi­tals que men­su­al­ment em du a CETRES, ahir tocava par­lar de l’avarícia, la suïcida tendència a acu­mu­lar que redu­eix l’avar a evi­tar qual­se­vol con­sum, pos­po­sant fins la mort el moment d’emprar allò acu­mu­lat amb més o menys for­tuna. Exis­teix, així vista, fórmula posi­tiva d’avarícia?

En oca­si­ons hem sen­tit dir que la crisi econòmica que ha patit bona part del món en el dar­rer decenni és la resul­tant d’un pecat d’avarícia col·lec­tiu. Quan mossèn Fèlix Sardà i Sal­vany va publi­car l’any 1884 el seu El libe­ra­lisme és pecat, a l’argu­men­tació trenta-unena inclou entre les raons que van fer gran el libe­ra­lisme la cobdícia dels que s’apro­pi­a­ren del bens arra­bas­sats a l’església per la desa­mor­tit­zació. La crítica ager­mana el libe­ra­lisme amb el capi­ta­lisme, com dos cor­rents de pen­sa­ment que rei­vin­di­quen la lli­ber­tat indi­vi­dual i la ini­ci­a­tiva pri­vada. Amb una tesi que sense dubte podria com­par­tir un cupaire del segle XXI, hau­rem de coin­ci­dir en la crítica d’un sis­tema que, amb una cul­pa­ble manca de vigilància, ha permès con­su­mi­dors, empre­ses, cor­po­ra­ci­ons i classe política pen­sar que mai no dei­xa­ria de créixer la bom­bo­lla en la qual ens havíem ins­tal·lat frívola­ment.

Pot­ser avarícia i cobdícia no són el mateix, però en tot cas cal no con­fon­dre-la amb altres acti­tuds pro­pe­res: el gar­repa, que gasta en si mateix, però mai en els altres; l’apro­fi­tat, que gasta el dels altres, però pot­ser poc del que té. Fórmu­les on el sub­jecte s’estima tant com poc el seu proïsme, men­tre l’avar és sem­pre el pri­mer dam­ni­fi­cat de si mateix. La cobdícia així fora més d’aquells que d’aquest, perquè mai no és dit que l’avar desitgi el que no és seu, sen­zi­lla­ment vol­dria eter­na­ment dis­po­ni­ble allò que té, fruint-se sols, i de manera obs­cura, d’un gaudi que mai ha d’arri­bar. Almenys, per a ell.

Els pecats, però, no comen­cen de sobte, hi arri­bem per un pen­dent que a l’inici pot ser del tot imper­cep­ti­ble. Acu­mu­lem coses que de vega­des ni tan sols arri­bem a uti­lit­zar, guar­dant-les “per a una altra ocasió”; acu­mu­lació efecte d’un con­sum al qual ens aboca el mateix sis­tema, de manera que fins i tot els sin­di­cats es com­pla­uen en l’aug­ment del salari mínim, perquè ente­nen que això “dina­mit­zarà l’eco­no­mia”. Gas­tar, que vol dir com­prar tot allò que es pro­du­eix, gas­tar perquè se’ns diu que el diner que no es mou és diner que no genera, men­tre d’altra banda ens adver­tei­xen que el sis­tema de pen­si­ons és fràgil i que hau­rem de fer-ne a banda un altre fons on acu­mu­lar diners. I així comença tot, i en l’extrem s’aca­ben gene­rant impe­ris immen­sos en mans de pocs, supo­sa­da­ment en nom de la lli­ber­tat. For­mes d’avarícia o tendències fron­te­re­res, que volen acu­mu­lar coses que com­pren volun­tats, i això ja és poder. Perquè al dar­rere de tota acu­mu­lació hi ha la pere­grina idea, el prin­ci­pal pecat, de pen­sar que podem com­prar segu­re­tat, que som real­ment els capi­tans, no del nos­tre destí, ans de les nos­tres vides, con­fo­nent allò de què podem dis­po­sar: la vida, la mort, la salut, qüesti­ons que no depe­nen de nosal­tres, però acu­mu­lar recur­sos ens ho fa pen­sar. I això pot valer també per a qui acu­mula càrrecs o no és capaç de renun­ciar-hi.

Front l’avarícia es planta la gene­ro­si­tat, que no és ser pròdig (una con­ducta, per cert, que ens pot dur a la inca­pa­ci­tació com no ho farà mai l’avarícia) ans donar en la bona mesura. Ho pot ser l’herència? De vega­des no ho és. I una sub­venció? Al meu parer, quasi en cap cas. La doc­trina dels bene­fi­cis, que tan bé va plan­te­jar Sèneca, con­sis­teix a saber donar, per tal que sigui pos­si­ble en el que ho rep saber agrair. De fet aquesta hau­ria de ser la bona intel·lecció del prin­cipi de soli­da­ri­tat que ver­te­bra el nos­tre sis­tema fis­cal i l’arti­cu­lació de l’estat de les auto­no­mies. I en efecte, un exem­ple ben pro­per el tenim en el nos­tre sis­tema gene­ral de finançament, aquest del qual esca­pen, pot­ser sàvia­ment, Navarra i el País Basc. Si el que dona ho fa a des­grat, el que rep és incapaç de reconèixer-ho, però qui rep està obli­gat a donar raó del destí ator­gat a allò rebut, quan el donar s’ha con­ver­tit en deure.

Exis­teix, doncs, així, una bona avarícia? Pot sem­blar un oxímoron, però en alguns casos el tan ter­ri­ble con­cepte pot gene­rar bon­dat, un cop des­a­pa­re­gut l’avar i tot i que no sigui essen­ci­al­ment per volun­tat seva; per exem­ple d’una for­tuna acu­mu­lada sense més hereu que l’Estat pot deri­var-se la decisió d’aquest per donar un bon destí a l’acu­mu­lat. Sigui com sigui, tot­hom té clar que la cari­tat ben entesa comença per casa seva, i si allà pot començar l’avarícia, també hi pot començar la savi­esa. D’aquesta manera tal vegada en racons del món com ara Espa­nya fora més fàcil fer con­viure el que no són més que els cer­cles concèntrics d’una mateixa iden­ti­tat.