Opinió

Tribuna

Diarquia

“Tenir dos presidents sembla la manera de deixar en empat el dilema entre legitimitat i legalitat. Però només és una aparença

La diarquia és una fórmula d’organització política en què dos líders, els anomenats diarques, comparteixen el govern. N’hi va haver unes quantes a l’antiguitat, des d’Esparta fins a Roma, conseqüència sovint de la incapacitat d’un poder d’imposar-se definitivament a un altre. La conseqüència era la necessitat d’arribar a un acord per facilitar el desbloqueig de la situació.

Una proposta per compartir el govern –encara per definir– podria ser la que servís l’acord polític per desbloquejar la investidura del futur president de la Generalitat. Però camina Catalunya cap a una diarquia? Tenir dos presidents sembla la manera de deixar en empat el dilema entre legitimitat i legalitat. Però només és una aparença.

La fórmula imaginativa que Junts per Catalunya ha dissenyat per tal que el Parlament investeixi Carles Puigdemont president de la Generalitat és precisament que no ho faci. O que no sigui una elecció efectiva. Cal reconèixer que d’imaginació no els en falta. Potser seduïts pels rèdits que n’han tret fins ara, de la seva innegable capacitat de crear un relat d’èxit, han arribat a la conclusió que no cal que les coses passin de veritat i que n’hi ha prou creant una sensació o fent creïble una aparença. Per exemple ara sabem per les declaracions dels imputats davant del jutge que la declaració d’independència del 27 d’octubre va ser un acte simbòlic i, és clar, caldrà un president (simbòlic?) per desenvolupar-la mentre n’hi haurà un altre que es dedicarà a gestionar una país que no és independent i que no pot oblidar-se de les qüestions de l’autonomia quan es recuperi, ni vol renunciar a la llaminera gestió del pressupost.

Hi ha una altre manera d’explicar el funcionament d’aquesta diarquia que afirma que hi haurà una relació de jerarquia entre els presidents en què un manarà –que serà Carles Puigdemont– i l’altre –que no sabem qui seria– obeirà. Tot un paperot per al que hagués d’ocupar el Palau de la Generalitat. El que dictarà les ordres no serà investit pel Parlament, qui sí que votarà el que les haurà d’obeir. Ni la tan criticada intervenció de l’autogovern amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució havia previst limitar tant la capacitat de la cambra de representants i, per tant, la sobirania del poble de Catalunya. És legítim preguntar-se si tot això es faria amb l’objectiu o l’excusa de recuperar les institucions?

L’única explicació raonable del que està passant és que la rumorologia, a la qual s’atribueixen aquestes i altres suposades propostes, les ha distorsionat i que no estem en condicions de valorar els detalls trets de context. D’acord. Potser és així. De fet seria un descans que tot plegat fos un malentès o una filtració malintencionada. Però una sensació similar de desgavell van tenir els diputats de la CUP que es van desplaçar fins a Brussel·les per escoltar-les de viva veu i que quan van tornar a Barcelona van dir que, si no es volen asseure plegades totes les forces independentistes, ja els tornarien a avisar quan hi hagués un acord entre JxCat i Esquerra Republicana.

El pas del temps no és mai neutre: malmet tot allò que no cura. I en política això es tradueix en el fet que quan no s’avança es retrocedeix. Les solucions, siguin quines siguin, no poden trigar gaire. D’una banda existeix la pressió de la interpretació de la norma sobre els terminis que cal complir per no veure’s abocats a unes eleccions que ara ja ningú no vol. Però també podria passar que, un cop més, la demostració més clara de la falta de lideratge real fos que no es pogués evitar que passi allò que no es desitja i que fins i tot la incapacitat, la prudència o la covardia acabessin precipitant-ho. Ha passat tantes vegades en els últims temps!

L’estratègia de l’independentisme de provocar l’Estat i el govern d’Espanya els ha fet cometre molts errors, però també ha empès a prendre decisions encertades per defensar els seus interessos i sobretot ha aconseguit conjurar-los a actuar amb la màxima coordinació i contundència. El que abans semblava difícil ara se sap impossible. No hi haurà diarquia. Avui sona també a plantejament de ficció la que pretenia que el president de Catalunya governés des d’una posició d’igualtat, amb un pacte bilateral amb l’Estat, amb el president d’Espanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.