Vistalegre, 1r aniversari

Aquest cap de set­mana fa just un any que Íñigo Errejón sor­tia de l’assem­blea pode­mita de Vis­ta­le­gre amb la cua entre les cames i con­ver­tit en un pros­crit dins la direcció de Pablo Igle­sias. Un any en el qual el que fins lla­vors era con­si­de­rat el cer­vell dels morats s’ha refu­giat en l’únic horitzó que des de Podem se li per­met con­tem­plar: el de la can­di­da­tura a la pre­sidència de la Comu­ni­tat de Madrid, des d’on els seus con­fien que faci un paper digne que, en un futur, li per­meti recu­pe­rar un espai a la pri­mera fila de l’escena política espa­nyola. Dis­ci­pli­nat i con­seqüent amb la der­rota, Errejón en tot aquest temps s’ha con­ver­tit en un dipu­tat de per­fil baix, sense gai­rebé par­ti­ci­par en cap dels grans debats d’estat. No se li per­met que doni l’opinió o, sim­ple­ment, se la reserva. Fins al punt que la veu morada per excel·lència sobre el procés s’ha fet fone­dissa. De pas­se­jar-se per mítings i platós par­lant català i de defen­sar amb vehemència el diàleg i un referèndum legal i pac­tat, en els pit­jors moments de la crisi i durant la cam­pa­nya pel 21-D va des­a­parèixer. I, curi­o­sa­ment, això és el que li retre­uen ara alguns dels seus com­panys de Podem, que en una etapa en la qual la for­mació ha que­dat força tocada per un debat –el català– que ells matei­xos adme­ten que, de cara al seu elec­to­rat, els fa més nosa que ser­vei, Errejón hagi fet el que molts pode­mi­tes hau­rien vol­gut fer en els dar­rers mesos: esfu­mar-se fins que passi la mala maror.