El regador regat

Una con­versa en abso­lut apro­pi­ada (l’expressió és seva) de Josep-Lluís Sal­vadó, essent secre­tari d’Hisenda del Govern de Cata­lu­nya, posa en evidència, en pri­mer lloc, la irres­pon­sa­bi­li­tat dels diri­gents cata­lans en l’ús de les comu­ni­ca­ci­ons telefòniques en un moment (juliol del 2017) en què ja plan­te­gen un des­a­fi­a­ment obert a l’Estat —de veri­tat, ¿ni tan sols una xarxa telefònica blin­dada no hi havia, com a estruc­tura d’Estat?—, i també el con­trast entre la seri­e­tat pública i la fri­vo­li­tat pri­vada, con­trast que sem­bla una carac­terística d’allò més trans­ver­sal i que afecta tot l’espec­tre polític. Però les reac­ci­ons de bea­tes escan­da­lit­za­des que polítics i peri­o­dis­tes van exhi­bir tot seguit ens demos­tren que estem per­dent sin­ce­ri­tat i gua­nyant hipo­cre­sia, que estem avor­rint el sen­tit de l’humor i sot­me­tent-nos a la con­signa obli­gatòria, que estem menys­pre­ant la lli­ber­tat indi­vi­dual i adop­tant el pen­sa­ment únic. Josep-Lluís Sal­vadó es va com­por­tar, en una con­versa pri­vada amb algú de la seva con­fiança, com un poca-solta, exac­ta­ment com ho fem tots, i segur que la majo­ria el gua­nyem. Per això no tenim res a retreure-li, ni ningú és digne de llançar-li la pri­mera pedra. Però passa que no és un qual­se­vol sinó que forma part de l’elit que imposa per­tot arreu la cen­sura política­ment cor­recta. Ell mateix no hau­ria permès a ningú que parlés en públic en els ter­mes que ho va fer, ni sobre dones ni sobre el procés ni sobre res. Per tant, davant el rui­xat que li va caure de totes ban­des, el que sí podem dir-li, com a tots els rega­dors regats, és: massa poc!