Estellés

Dimarts de la setmana vinent farà vint-i-cinc anys de la mort del poeta Vicent Andrés Estellés. Estellés ho va significar tot per al País Valencià. En companyia de Manuel Sanchís Guarner i Joan Fuster, Estellés va ser la veu que ens va retornar als valencians la raó de ser. El seu impressionant Llibre de Meravelles va ser la meua primera lectura en català i sóc, per tant, un dels molts qui li deu el que ha estat la meua vida a aquest fill del forner de Burjassot que arribaria a ser el millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

Sobre la qualitat poètica d’Estellés no hi ha cap discussió possible. És cert que era un grafòman i que alguns textos menors són prescindibles. Però als seues llibres hi ha algunes de les pàgines més brillants, en registres a més ben diversos i diferents, de la poesia catalana del segle XX. No només de la poesia valenciana sinó de la poesia catalana completa, i per extensió de la poesia europea. El Mural del País Valencià, per exemple és una obra titànica que només té paral·lels en poetes com Neruda. Versos i més versos narrant el País Valencià de nord a sud amb una constància incansable i amb una mirada tan lliure com elaborada. Ningú no es queda indiferent llegint-lo.

Amb Estellés, però, passa a més una cosa sensacional, que és la seua pervivència. Vint-i-cinc anys després de la seua mort els seus versos són cançons, eslògans polítics, apareixen en cartells i pintades i es segueixen recitant a cau d’orella o al mig de les places i carrers. Els sopars Estellés s’han consolidat arreu dels Països Catalans com una nit d’homenatge que cada setembre rebrota. Els seus llibres es venen i es seguiran venent perquè segueixen sent essencials per a molta gent.

Vint-i-cinc anys després de la seua mort Estellés continua sent així una referència clau per a la nostra societat.