Ramón Cotarelo

Estic exultant per les sentències europees i la llibertat del president Puigdemont. Estic també fastiguejada per la vulgaritat de la Letícia i les trampes de la Cifuentes. El ridícul és cada cop més gros, com la bola de neu que cau des de dalt d’un muntanya nevada i que es va engrossint a cada minut.

Altrament he tingut l’oportunitat de llegir un llibre admirable: España quedó atrás, de Ramón Cotarelo. Vet aquí un espanyol d’esquerres que ha mirat de prop la situació de Catalunya. Però el llibre és sobretot un balanç.

Cotarelo és catedràtic emèrit de ciència política i a fe que és un home culte i meticulós. Les raons amb les quals fonamenta la seva afirmació “El Estado español como Estado fallido”, el culte repàs de la història recent –o la que ha donat pas a la situació contemporània–, la vivesa de la seva prosa i la contundència de les seves paraules –sempre farcides d’arguments– són admirables.

La segona part del llibre la dedica a Catalunya: arreplega els greuges, l’actuació judicial i policial, i ho fa abans que Europa donés una monumental bufetada al govern espanyol.

Hem clamat per l’esquerra espanyola, muda com si tingués por, i, per tant, és molt ben rebut un llibre com aquest. No, no estem tan sols com ens volen fer veure.

No puc acabar aquest article sense un record emocionat a Paco Camarasa, que ha revifat la novel·la negra i ha gestat un caliu que, sense ell, se’n pot anar en orris. Recordo que Vázquez Montalbán, que tant enyorem, deia que hi ha la novel·la d’enginy, a veure si el lector endevina qui és l’assassí (dita també novel·la de lladres i serenos), i la novel·la denúncia d’una societat tèrbola i malvada (dita també novel·la negra).

Ara mateix estem vivint en un Estat grotesc, que s’ha equivocat amb Catalunya i que no ho reconeixerà mai.

I acabo amb una efusiva felicitació a Ramón Cotarelo.