Inquisició i Decadència

Molts lec­tors se sor­pren­dran de veure aquests dos con­cep­tes aparèixer junts en un títol. Sem­blen dues coses sense con­nexió. Un tri­bu­nal religiós creat per vet­llar per l’ortodòxia catòlica, amb fama d’haver comès molts exces­sos, i un període de dos segles i escaig que apa­reix als lli­bres de text de lite­ra­tura cata­lana. Però hi ha una con­nexió. Coin­ci­dei­xen en l’espai i en el temps. I la raó de ser d’un s’entre­lliga amb els fets que defi­nei­xen l’altre. Avui dia està gene­ral­ment accep­tat que la Inqui­sició, espe­ci­al­ment a par­tir de finals del segle XV a Cas­te­lla, va esde­ve­nir també un ins­tru­ment de con­trol polític. De con­trol de l’opinió i de repressió de la dis­sidència. Entre mol­tes altres coses la Inqui­sició es va encar­re­gar de la super­visió dels lli­bres publi­cats. De fet, con­jun­ta­ment amb les lleis de cen­sura reial introduïdes als pri­mers anys del segle XVI, van ins­tau­rar el que avui conei­xem com a cen­sura prèvia. Tot lli­bre que es volgués publi­car havia de rebre el con­sen­ti­ment previ d’un cen­sor. Sense aquest con­sen­ti­ment el lli­bre no era auto­rit­zat, i en cas que es publiqués (una jugada arris­cada per part de l’autor i de l’edi­tor) se’n cer­ca­ven tots els exem­plar i es des­truïen. Aquesta cen­sura la intro­du­ei­xen els Reis Catòlics en una llei de 1502. I sens dubte tin­dria con­seqüències.

D’altra banda, conei­xem com a Decadència el període que comença a prin­ci­pis del segle XVI i s’allarga fins a començaments del segle XIX. Durant aquests segles la lite­ra­tura en català va pràcti­ca­ment dei­xar d’exis­tir. Les raons més sovint esmen­ta­des van ser la pèrdua de pres­tigi de la llen­gua cata­lana davant del cas­tellà, que era la llen­gua de la monar­quia, i la pro­gres­siva des­a­pa­rició dels refe­rents lite­ra­ris que la lite­ra­tura en una deter­mi­nada llen­gua neces­sita per anar exis­tint.

En ter­mes econòmics es ve a dir que la demanda de lli­bres en català, pels gus­tos dels con­su­mi­dors, va reduir-se fins a fer-ne gens ren­di­ble la pro­ducció, raó per la qual es van dei­xar d’impri­mir. A més va ser un feno­men molt sob­tat, la impressió de lli­bres en català va pràcti­ca­ment des­a­parèixer en una dècada. Una obser­vació acu­rada del procés no sem­bla indi­car un feno­men de cai­guda de la demana, sinó un pro­blema de con­trol sob­tat de l’oferta. Si s’hagués donat una cai­guda de la demanda els preus hau­rien expe­ri­men­tat una cai­guda més o menys gra­dual abans que els dar­rers lli­bres pràcti­ca­ment es rega­les­sin per la manca de demanda. Els can­vis de gus­tos sobre una cosa com la llen­gua de lec­tura no poden ser sob­tats.

En canvi, els preus es van man­te­nir, els lli­bres escrits en català seguien sent una cosa valu­osa fins al mateix moment en què se’n dei­xen d’impri­mir. Fins i tot en els tes­ta­ments, la gent enu­me­rava deta­lla­da­ment els lli­bres que posseïa per indi­car a qui els dei­xava. També va aparèixer un mer­cat no ofi­cial de lli­bres, en aquest cas de lli­bres manus­crits, perquè els manus­crits podien esca­par més fàcil­ment del con­trol cen­sor. I aquests manus­crits cata­lans con­ser­va­ven un valor i eren esmen­tats també en els tes­ta­ments. Tot això encaixa molt més amb un cai­guda de la pro­ducció degut a una des­a­pa­rició sob­tada de l’oferta. Que és el que va pas­sar amb la intro­ducció de les lleis de cen­sura prèvia per part de la Inqui­sició i la monar­quia. Sobre­tot si els dos fets, intro­ducció de la cen­sura i pràctica des­a­pa­rició de la impressió de lli­bres en català, coin­ci­dei­xen per­fec­ta­ment en el temps. I per lògica ele­men­tal, si abans de la intro­ducció de la cen­sura pràcti­ca­ment tots els lli­bres es publi­ca­ven en llatí i en català, i just després d’aquesta intro­ducció els lli­bres apa­rei­xen majo­ritària­ment escrits en cas­tellà, la cen­sura hi ha de tenir alguna cosa a veure, en aquest canvi.

Aquesta pro­blemàtica s’exposa al dar­rer lli­bre de Jordi Bil­beny, Inqui­sició i Decadència. També s’hi recu­llen i ana­lit­zen els mis­sat­ges de queixa que dife­rents autors van dei­xar escrits en les seves obres quan aques­tes eren objecte de cen­sura. Hi apa­rei­xen els dos pri­mers grans escrip­tors de llen­gua cata­lana, que supo­sa­da­ment per una qüestió de pres­tigi van pas­sar-se al cas­tellà com a llen­gua literària, Joan de Timo­neda i Joan Boscà. I també d’altres, pot­ser menys cone­guts pel lec­tor actual, però igual­ment sig­ni­fi­ca­tius. Són sem­pre mis­sat­ges més o menys explícits, més o menys velats, que apa­rei­xen als pròlegs, preàmbuls i dedi­catòries de les seves obres en cas­tellà. Però tots mani­fes­ten sen­ti­ments d’indig­nació, lament, tris­tesa, resig­nació mal ama­gada, pel fet que la seva obra no apa­reix tal com ells l’havien escrit. I en la majo­ria dels cas­sos, les ver­si­ons escri­tes en cas­tellà són sego­nes edi­ci­ons, revi­sa­des, alte­ra­des, de pri­me­res edi­ci­ons avui per­du­des. Bil­beny des­grana aquests mis­sat­ges, els ana­litza i ens fa evi­dents la indig­nació, la queixa, el lament, i fins i tot la ràbia i la por, que ama­guen.

Sens dubte aques­tes evidències, tant el com­por­ta­ment del mer­cat d’edició de lli­bres en català en els pri­mers anys del segle XVI com el mis­satge que obs­ti­na­da­ment dei­xa­ven els autors del país, han de fer variar la con­cepció que tenim avui sobre les raons per la qual, quan es tro­bava en el seu moment de màxim pres­tigi i de forma molt sob­tada, la lite­ra­tura escrita en llen­gua cata­lana es va gai­rebé extin­gir. La paraula decadència no és pas la més ade­quada.