Embolica que fa fort

Des del 2003, l’any del famós tamayazo, quan Rafael Siman­cas es va que­dar amb un pam de nas per la fuga de dos dipu­tats, el PSOE no ha tin­gut cap més ocasió de pre­si­dir la Comu­ni­tat de Madrid. A par­tir de lla­vors, han ocu­pat la cadira Espe­ranza Aguirre, Igna­cio González i Cris­tina Cifu­en­tes. I cap de les bar­ra­bas­sa­des de tots ells els ha ser­vit per millo­rar expec­ta­ti­ves. Ells matei­xos, amb la imatge de per­ma­nent des­ga­vell intern, s’han encar­re­gat de mal­ba­ra­tar qual­se­vol opor­tu­ni­tat de des­ban­car la dreta. I ara no serà una excepció. Tam­poc a l’Ajun­ta­ment els ha anat millor des que el 1989 Juan Bar­ranco va sor­tir de manera abrupta de l’alcal­dia. I, a la pri­mera ocasió en molts anys de fer fora el PP, el PSOE no va ser l’esco­llit sinó una pla­ta­forma amb el segell mig ama­gat de Podem, encapçalat per Manu­ela Car­mena. Orfe de cares cone­gu­des –i amb cert reco­nei­xe­ment–, els soci­a­lis­tes madri­lenys van deci­dir ram­pi­nyar la can­di­data a Podem. L’alcal­dessa s’està pen­sant si es torna a pre­sen­tar, però una cosa té molt clara, si ho fa no serà amb el PSOE. I això que Pablo Igle­sias també està en una situ­ació ben gal­dosa després d’haver pro­ta­go­nit­zat la segona entrega de la guerra amb íñigo Errejón, aquesta vegada versió cas­tissa. Gràcies a les sem­pre poc dis­cre­tes batus­ses de l’esquerra, Cifu­en­tes ha pogut gau­dir d’una petita treva. A la del PP, però, se li acaba l’oxi­gen, si bé no és l’única que neces­sita res­pi­ració assis­tida.