Tristos i esperançats

Aquest ha estat un Sant Jordi agre­dolç. Per més que les para­des de lli­bres hagin mun­tat llar­gues tau­les d’exem­plars aco­lo­rits, per més que les roses hagin mani­fes­tat amors vibrants i afec­tes ten­dres, i per més que les ven­des d’uns i altres hagin estat més esplèndi­des que mai o gai­rebé, Sant Jordi no es limita a l’exal­tació del lli­bre com a ins­tru­ment de cul­tura, ni a la subli­mació de la rosa com a dipo­sitària de l’amor entre les per­so­nes, ni al benes­tar emo­ci­o­nal que uns i altres ens pro­por­ci­o­nen gràcies a la ino­cu­lació d’endor­fi­nes per via comer­cial.

Lli­bres i roses, cul­tura i ger­ma­nor, són els símbols que hem esco­llit per cele­brar la diada del patró de Cata­lu­nya perquè les bdues han estat –són i seran– ele­ments essen­ci­als que ens per­me­ten ser i rei­vin­di­car-nos. Ho vivim així els cata­lans i així ho han assu­mit les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons naci­o­nals, avui para­lit­za­des per la política de repressió de l’Estat. Els qui les ocu­pa­ven, dis­tin­gits per ser cap­da­van­ters d’aquesta defensa, són tan­cats a la presó, forçats a l’exili o amenaçats de pro­ce­di­ments judi­ci­als que els abo­ca­ran a un d’aquests dos des­tins. Els tenim sem­pre pre­sents però aquest 23 d’abril ha estat espe­ci­al­ment tenyit de tris­tesa per no tenir-ne uns amb nosal­tres i pel temor sobre el futur de molts altres. Tan­ma­teix, la reacció col·lec­tiva a l’ofen­siva repres­sora i des­bo­cada dels poders espa­nyols ali­menta també l’espe­rança: som molts més dels que ells volen i diuen.