Renovant els mites

Pot­ser no ens n’estem ado­nant però estem reno­vant tot l’ima­gi­nari col·lec­tiu del país, tota la ico­no­gra­fia nos­trada. Mai més tor­na­rem a veure alguns epi­so­dis de dibui­xos ani­mats de la War­ner sense recor­dar aquell vai­xell anco­rat al port de Bar­ce­lona, guar­nit per a infants per fora, far­cit d’hos­ti­li­tat per dins; tot ell, un gran oxímoron. D’ara enda­vant, tam­poc mira­rem una samar­reta o una bufanda gro­gues de la mateixa manera. El groc ja no s’asso­ciarà (o almenys no estric­ta­ment) a la mala sort a l’escena, ni a la premsa sen­sa­ci­o­na­lista, ni als sub­ma­rins sei­xan­ters, sinó a la rei­vin­di­cació pacífica i serena. Les xar­xes soci­als ampli­fi­quen l’abast i la reper­cussió dels nous mites com­par­tits, de les dites que que­da­ran per a la història, de les rein­ter­pre­ta­ci­ons engi­nyo­ses.

Per com­pro­var-ho tot ple­gat, aneu a Sant Esteve de les Rou­res, un poble on no hi ha arbre sense llaç groc ni balcó sense este­lada, ni cen­tre cívic sense pan­carta a favor dels pre­sos polítics. La cobla, que aquest cap de set­mana actu­ava a la plaça de la Vila, va inter­pre­tar Bi-Ba-But­ze­mann amb ritme sar­da­nista men­tre les iaies de l’asso­ci­ació de pun­tai­res, que hi feien la tro­bada, bro­da­ven els coi­xins amb el lema “Els car­rers seran sem­pre nos­tres”. Pot­ser no ens n’estem ado­nant, però estem eixam­plant el fet dife­ren­cial amb lle­gen­des, tra­di­ci­ons i modis­mes nous de trinca. Anem estre­nant història de la resistència, els “donec per­fi­ciam” de la nos­tra gene­ració.