Renovant els mites

Potser no ens n’estem adonant però estem renovant tot l’imaginari col·lectiu del país, tota la iconografia nostrada. Mai més tornarem a veure alguns episodis de dibuixos animats de la Warner sense recordar aquell vaixell ancorat al port de Barcelona, guarnit per a infants per fora, farcit d’hostilitat per dins; tot ell, un gran oxímoron. D’ara endavant, tampoc mirarem una samarreta o una bufanda grogues de la mateixa manera. El groc ja no s’associarà (o almenys no estrictament) a la mala sort a l’escena, ni a la premsa sensacionalista, ni als submarins seixanters, sinó a la reivindicació pacífica i serena. Les xarxes socials amplifiquen l’abast i la repercussió dels nous mites compartits, de les dites que quedaran per a la història, de les reinterpretacions enginyoses.

Per comprovar-ho tot plegat, aneu a Sant Esteve de les Roures, un poble on no hi ha arbre sense llaç groc ni balcó sense estelada, ni centre cívic sense pancarta a favor dels presos polítics. La cobla, que aquest cap de setmana actuava a la plaça de la Vila, va interpretar Bi-Ba-Butzemann amb ritme sardanista mentre les iaies de l’associació de puntaires, que hi feien la trobada, brodaven els coixins amb el lema “Els carrers seran sempre nostres”. Potser no ens n’estem adonant, però estem eixamplant el fet diferencial amb llegendes, tradicions i modismes nous de trinca. Anem estrenant història de la resistència, els “donec perficiam” de la nostra generació.