El llaç groc

A mi em fa l’efecte que és alguna cosa més que una sen­sació. Però tinc la per­cepció que cada cop hi ha més gent que ha deci­dit incor­po­rar el llaç groc a la solapa de l’ame­ri­cana, al jer­sei, a la camisa o allà on sigui, amb tota nor­ma­li­tat. Veig molts llaços grocs. Anant pel car­rer, al metro, al super­mer­cat, al tea­tre o pas­se­jant per qual­se­vol acti­vi­tat de cap de set­mana. He vist senyo­res que el por­ten a la bossa de mà, noies que en por­ten a les arra­ca­des, jubi­lats que el llu­ei­xen men­tre la fan petar asse­guts en un banc, i l’altre dia vaig veure un senyor que en por­tava dos: un al jer­sei i l’altre a la jaqueta. “Així quan em trec la jaqueta en con­ti­nuo por­tant un”, em va dir quan li ho vaig pre­gun­tar. I n’he vist que el por­ten de cap per amunt i d’altres que el por­ten de cap per avall, i ara no vol­dria ser jo qui encetés una dis­cussió sobre com s’ha de dur. La qüestió és que en veig molts. I ara ja fa dies que en comp­tes de llaços ja he vist que fins i tot hi ha qui porta una rosa groga (deu ser la con­seqüència de Sant Jordi) i qui (visca la moder­ni­tat!) ha can­viat el llaç groc i llu­eix una agu­lla d’esten­dre roba de color groc. L’altre dia fins i tot un advo­cat de Vic por­tava el llaç groc durant el judici, i la jut­gessa li va voler fer treure. A mi em fa l’efecte, doncs, que el groc s’imposa. Ja fa temps. Però ara més. És com una taca d’oli. Va fent. I com que el llaç groc no entén d’inves­ti­du­res, de dis­cus­si­ons entre par­tits, de si hi haurà elec­ci­ons o no, s’està impo­sant amb una natu­ra­li­tat que hau­ria de fer refle­xi­o­nar algú. El llaç groc, vull dir, és el tri­omf d’una rei­vin­di­cació pau­sada, tran­quil·la (qui s’ofèn en veure’l és perquè vol, no ens enga­nyem) que es va impo­sant dia rere dia. Ara en veig de roba, de plàstic i de meta­cri­lat. I en veig de fabri­cats a casa, arte­sa­nal­ment, i en veig d’indus­tri­als, de botiga. El llaç s’imposa. És una pro­testa dis­creta, silen­ci­osa, asse­nyada i pru­dent que s’escampa amb la mateixa natu­ra­li­tat que tro­bem natu­ral estar indig­nats perquè hi hagi pre­sos polítics. Com més dies fa que són a la presó, més llaços grocs veig. I això a alguns, en comp­tes de grocs, els hau­ria de fer posar ver­mells