La nostra primavera

Recordo l’impacte de les imat­ges del Maig del 68 que sor­tien als dia­ris de l’època, i sem­pre he sim­pa­tit­zat amb pro­cla­mes com Siguem rea­lis­tes, dema­nem l’impos­si­ble, Pro­hi­bit pro­hi­bir, L’estat som tots o La ima­gi­nació al poder, que bona falta ens fan avui aquí mateix. La pri­ma­vera pari­senca que van lide­rar els estu­di­ants i que va por­tar a la vaga mili­ons d’obrers es va esten­dre amb desi­gual for­tuna en dife­rents països de l’entorn, sobre­tot a Txe­cos­lovàquia, una pro­testa repri­mida pels tancs rus­sos. També van arri­bar els aires de lli­ber­tat a l’Argen­tina, els Estats Units (en plena guerra del Viet­nam) i Mèxic, on es va pro­duir una gran mas­sa­cre d’estu­di­ants a la plaça de les Tres Cul­tu­res. El Maig del 68 francès és el que s’ha ide­a­lit­zat més, perquè va cana­lit­zar els sen­ti­ments de canvi dels anys sei­xanta amb el hip­pisme, el no a la guerra del Viet­nam i la decadència de les dic­ta­du­res mili­tars de Por­tu­gal i Espa­nya, tot i que els por­tu­gue­sos van tenir més sort amb la Revo­lució dels Cla­vells del 1974 que no pas nosal­tres, que vam retor­nar a la monar­quia borbònica, una rèmora que no es pot enten­dre en el segle XXI. De fet, avui hi ha massa coses que no podem enten­dre ni pair, com l’infame sentència en el cas de la vio­lació de La Manada, que només es pot atri­buir a un mas­clisme atàvic, immo­ral i impropi del temps que vivim, o la des­ti­tució de la com­pa­nya Patrícia Plaja perquè hagi gosat dir en una piu­lada el que mili­ons de dones i d’homes diem aquests dies. No sé què més ha de pas­sar perquè la gent, la ciu­ta­da­nia, reac­ci­oni. Ja no en fan prou d’anar con­tra els inde­pen­den­tis­tes cata­lans, sinó que també reben rapers, actors, joves que tenen la mala sort d’haver-se bara­llat amb guàrdies civils,... el sac de la injustícia és exces­siu en el limi­tat uni­vers espa­nyol. Les revol­tes del Maig del 68 van fer avançar la soci­e­tat de l’època, tot i que aviat el sis­tema va pro­cu­rar assi­mi­lar-ne les pro­cla­mes i els pro­ta­go­nis­tes. Des del setem­bre pas­sat a Cata­lu­nya es viu un movi­ment de revolta del qual no som del tot cons­ci­ents, però que és mirat amb sim­pa­tia a molts indrets i va molt més enllà dels postu­lats sobi­ra­nis­tes. És un espe­rit de lluita que s’ha de man­te­nir viu, i no només perquè tenim pre­sos polítics i a l’exili, també lidera una trans­for­mació social que és pos­si­ble. Cal no defa­llir, i tenir prou valor i coratge perquè la nos­tra pri­ma­vera no es pan­seixi.