Problemes i obsessions

La casu­a­li­tat del calen­dari par­la­men­tari ha vol­gut que amb 24 hores de diferència hagin coin­ci­dit al Congrés dels Dipu­tats dues ini­ci­a­ti­ves que són un bon termòmetre per ava­luar com va allò dels ano­me­nats pro­ble­mes reals de la gent. Dimarts, tres dipu­ta­des del Par­la­ment (Alba Vergés, Assumpta Escarp i Marta Ribas) van anar en repre­sen­tació de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes a defen­sar el dret a l’eutanàsia. És una pro­posta que va ema­nar del Par­la­ment català de manera trans­ver­sal i ara s’ha por­tat a Madrid, on, nova­ment, s’ha hagut de dema­nar permís, en aquest cas perquè es pugui legis­lar sobre la mort digna de les per­so­nes. Durant anys, recor­dem-ho, el Par­la­ment ha estat acu­sat de manera recor­rent de tre­ba­llar només pel procés. Una acu­sació que els dipu­tats del Congrés van veure gràfica­ment des­men­tida dimarts, per bé que un sim­ple repàs a les últi­mes sentències anul·lado­res del Cons­ti­tu­ci­o­nal demos­tra la inten­si­tat social del Par­la­ment i també el poc poder polític que té Cata­lu­nya per ges­ti­o­nar qüesti­ons com ara els hora­ris comer­ci­als, la pobresa energètica i els pisos buits. També l’eutanàsia, però en aquest cas la nor­ma­tiva –que es vol esta­tal–, haurà nas­cut al parc de la Ciu­ta­de­lla i segu­ra­ment se’n bene­fi­ci­a­ran tots els espa­nyols. Doncs bé, aca­bat aquest debat, ahir hi va haver sessió de con­trol al govern de Rajoy i es van tra­mi­tar 17 pre­gun­tes a l’exe­cu­tiu. D’aques­tes 17 pre­gun­tes, dues cor­res­po­nien a Ciu­ta­dans. La pri­mera, d’Albert Rivera, era sobre per què el govern espa­nyol no ha pre­sen­tat un recurs al Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra el vot dele­gat de Puig­de­mont i Comín. La segona, de Juan Car­los Girauta, era sobre per què Sixte Cam­bra és encara pre­si­dent del Port de Bar­ce­lona si està impu­tat en l’ano­me­nada trama del 3%. Cap de les altres 15 pre­gun­tes, pre­sen­ta­des pel PSOE, Podem i el PP, tenia a veure amb Cata­lu­nya i pre­fe­rien abor­dar temes com ara la sentència de La Manada, les pen­si­ons i Cris­tina Cifu­en­tes. Ja estem molt a prop de caure en la para­doxa de veure gent obses­si­o­nada a dir que hi ha una obsessió amb el procés.