Tribuna
La batalla per la ‘infopol’
La informació política, la infopol, és un bé cada dia més disputat. L’ideal del “ciutadà ben informat” ha estat el paradigma liberal del bon funcionament de la democràcia. Estar ben informat sobre els principals actors polítics permet d’avaluar cada situació i la correlació de forces, d’acumular un saber propi sobre el joc d’interessos en pugna i d’intervenir amb criteri en les decisions que afecten la comunitat. La pregunta és: com s’informen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sobre els grans temes polítics?
Ningú dubta avui del gran poder dels mitjans i professionals de la informació no sols en la construcció d’una agenda dels temes d’interès públic. També, i sobretot, en la definició de marcs i quadres de referència per avaluar la rellevància de cada situació en funció de determinats paràmetres, vinculats sobretot als poders polític i econòmic. Per tant, estar ben informat vol dir avui (almenys) dues coses: conèixer els grans temes sobre els quals hauràs de decidir, cosa enormement complexa, que requereix un esforç constant d’accés i tria de la informació pertinent; i saber què diuen i volen els teus adversaris, ja que l’acció política implica conflicte d’interessos, i un ciutadà ben informat ha de prendre sovint partit a favor d’uns i en contra d’altres.
Per tant, la pregunta sobre quina mena d’hàbits d’accés a la infopol adopten els catalans no és banal. Quan els instituts d’opinió, com el CEO o el CIS, inclouen en els qüestionaris una bateria de preguntes sobre aquesta qüestió, és perquè aprecien una estreta correlació entre ús de determinades fonts d’informació i altres indicadors de rellevància sobre l’estat de l’opinió. És evident: si et pregunten què opines del govern de Rajoy o quin partit et cau millor o com valores la monarquia o com haurien de ser les relacions Catalunya-Espanya, i contestes seguint l’escala de valors proposada, vol dir que tens opinió. I en tens, perquè n’estàs mínimament informat. Cada vegada la gent té més opinió perquè té més fonts i xarxes socials a l’abast, i així pot participar en el debat públic amb coneixement de causa.
El CEO acaba de fer públic el seu primer Baròmetre de 2018 i aporta un valuós conjunt de dades sobre què fan els catalans i catalanes per informar-se de temes polítics. La primera impressió ve a confirmar la intuïció de molts observadors: la ciutadania de Catalunya tendeix a confiar més i més en la informació política subministrada per les fonts d’origen català que no pas en les externes. En altres termes: en els quatre sectors subministradors d’infopol –televisió, ràdio, premsa i internet–, les preferències es decanten obertament, amb matisos, per les fonts procedents de Catalunya mateix.
En premsa, mitjà de referència encara per a un 36,4% dels catalans, la golejada de Catalunya respecte de Madrid continua sent implacable: mentre que La Vanguardia (32%) i El Periódico (19%) arrosseguen més de la meitat de les preferències i el diari Ara (15%) registra un important ascens, els diaris de Madrid obtenen un seguiment a la baixa, entre el 10-15 per cent. Cal destacar que la versió catalana de La Vanguardia és la que obté la confiança més alta, amb un 18%. En ràdio, mitjà seguit per un 35% de la població, les emissores catalanes aconsegueixen més de dues terceres parts de la confiança en la informació política. Com és de suposar, RAC1 (34,5%) i Catalunya Ràdio (28,8%) són les ràdios de referència, mentre que la primera cadena espanyola, la Ser (12,5%), se situa a gran distància.
També a internet, plataforma de consulta per a un 53%, les preferències declarades són per webs d’informació d’origen català. La gran majoria (el 80%) consulten webs de mitjans de comunicació a través de Facebook, Twitter o Instagram. I preguntats per les tres webs més consultades a tal efecte, els resultats són sorprenents: La Vanguardia (19,6%), Ara (16,3%) i Vilaweb (15,6%). La televisió continua encara sent la font d’informació política més citada (74,6%). D’aquest total, un 50,6% declaren informar-se a través de TV3 (45%) i del 3/24 (5,5%), els canals de la CCMA. Les preferències per la informació del conjunt dels canals espanyols se situa entorn del 43%.
En resum, la gran disputa pel control de la informació política i per la fidelització dels usuaris catalans es concentra en la televisió. D’aquí l’ofensiva intensa i permanent de partits i mitjans espanyols per desacreditar TV3 i mirar d’evitar que la ciutadania de Catalunya deixi de confiar en la informació servida per les cadenes espanyoles com ja ha passat en ràdio i en premsa.