El Palau de Pi

Sí, ja sé que m’haig d’explicar: com sempre, com tothom i en qualsevol lloc. El Palau no és cap edifici ni el Pi –en aquest cas- no és cap arbre, tot i que aquests noms, ara aplicats a persones, designin també aquestes coses que tots coneixem. El Palau era el palau humà de Josep Palau i Fabre, sobre el qual Oriol Pi de Cabanyes ha escrit uns retrats biogràfics –fruit de molts encontres– plens de detalls significatius, de significacions fondes i de complicitats –com es diu ara– compartides.

El cas és que Palau –després d’una vida intensa, de volguda i alhora obligada solitud– va tenir el seu relator inicial en Pi de Cabanyes i, després, en Julià Guillamon, que li organitzà exposicions, textos, etcètera. Ara, commemorant el centenari del naixement de Palau (2017), Pi ha reunit tots aquells relats (trobades, converses, assaigs, notes biogràfiques, etcètera), de ben bé quaranta anys ençà, en el llibre Foc secret de Josep Palau i Fabre, editat per Quim Curbet a Girona, amb pròleg de Joan Noves, president de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac, davant del mar del Maresme. És un rescat, defensa i reivindicació de la seva obra i persona, les dues indestriables i, pel seu voler, indestructibles, marcades, gairebé podríem dir a sang i a foc, des dels seus vint anys, en plena guerra, pel mateix conflicte bèl·lic, pel familiar (sobretot amb la mare) i per la terrible situació dels primers temps de postguerra, al cap dels quals –el desembre de 1945– no troba altra alternativa que fugir a París, per posar distància amb la família, amb la pàtria i amb els companys de lletres, uns i altres igualment ben refotuts.

En la vintena exacta de capítols, hi podem trobar els principals itineraris de Palau: els llargs naufragis personals –fruit d’una sensibilitat lliurada a l’exaltació vital, a l’art, la poesia i el teatre–, les dificultats de relació amb la mare i amb l’entorn dels derrotats com ell (significatiu el cas amb el poeta i editor Josep Janés i Olivé), el seu despullament poètic amb el poema La sabata (pedra d’escàndol de gairebé tota una jove generació esporuguida davant els impulsos primaris de la sexualitat), el seu trencament social i la fugida a París per aclarir i consolidar la seva personalitat heterodoxa, la trobada fonamental amb Picasso, el vagareig personal i laboral per subsistir i tastar altres formes de pensament i relació, tractant de recuperar en solitud, com es diu al llibre, “la integritat espiritual perduda” i, en fi, el seu retorn el 1961, instal·lat també monacalment davant del mar de Llançà, dedicat a la seva obra literària i, sobretot, a treure tot el que sabia de Picasso, que era molt.

Allí el vaig conèixer, la tardor de 1972, quan jo feia el servei militar al campament de més amunt de Figueres i, en veure’m vestit de caqui, va agafar un petit –o gros– espant, potser pensant el que és d’imaginar. Era la nova generació catalana, com tants després, que anaren a cercar-lo perquè ens expliqués la seva veritat, la d’un home hereu de la gran tradició humanista: de Llull a Octavio Paz, de Verdaguer a Picasso, etcètera, noms i actituds que el meu company d’ideals i geografies natals ha rescatat en aquest volum necessari.