Manual breu de supremacisme

Unes piulades i uns articles fets des de l’esperit de resistència d’una llengua i una cultura amenaçades, minoritzades i combatudes, han estat a l’ull de l’huracà i han servit per construir una imatge distorsionada i falsa del nou president de la Generalitat. Qui somnia amb una Espanya una, grande y libre s’ha valgut de l’hemeroteca per girar la truita i acusar l’independentisme de supremacista, quelcom que no ha estat mai una característica central d’aquest moviment.

Per entendre com funciona, cal distingir què és supremacisme i què no ho és. Si el president Torra diu que els espanyols són unes bèsties, això és supremacisme. Si una dirigent dels comuns diu que els espanyols ens follen per davant i per darrera sense avisar, està parlant en sentit figurat dels excessos del govern espanyol, i això no és supremacisme. Si un líder sobiranista és queixa amargament perquè no pot fer servir la llengua pròpia per gaudir del cinema o per accedir a la justícia, és un etnicista i un xenòfob. Si un dirigent unionista reclama la desinfecció de Catalunya d’independentistes, és mestre en l’ús del sarcasme, però en cap cas vol ofendre. Si algú es posa un llacet groc a la solapa o vol entrar a un estadi de futbol amb una samarreta groga és un racista fanàtic que fomenta l’odi. Si un dirigent, en seu parlamentària, es refereix als seus adversaris polítics com “l’enemic” a batre, sempre parla en sentit figurat, sense cap intenció d’intimidar.

Malauradament, tots els exemples esmentats són reals, són certs, han ocorregut aquí, a Catalunya. Per això fa tant de mal que la resposta majoritària sigui tan acomplexada, sigui la de demanar disculpes per existir.

La llengua catalana és encara minoritzada al seu propi país, i no per un caprici del destí, sinó per polítiques ben planificades i una repressió ben executada que comencen ben abans del decret de 1700 contra l’ús del català al nord del país i els decrets de Nova Planta a la resta del territori.