Marc Granell

Cita impres­cin­di­ble el pròxim dia 1 de juny a La Cen­tral del car­rer Mallorca. Serà a les 19.00 hores –si la situ­ació política no ho esguerra– quan Laura Borràs ence­tarà amb unes parau­les l’acte de pre­sen­tació de la poe­sia com­pleta de Marc Gra­nell –empresa que ha por­tat a terme recent­ment la Ins­ti­tució Alfons el Magnànim–. Dar­rere de l’esde­ve­ni­ment, hi ha la volun­tat d’home­nat­jar una de les veus cab­dals de la poètica en llen­gua cata­lana.

Perquè, al cap­da­vall, si en un poeta es fonen inten­sa­ment les noci­ons d’obra i vida, és en la figura de Marc Gra­nell. Sí, en efecte, l’autor de lli­bres com Fira deso­lada o Cor­rent de fons i, és clar, de poe­mes com “Terra lliure” o “Els expul­sats”. Una veu que sap com­pa­gi­nar una visió ontològica de l’existència amb una pers­pec­tiva –gens con­tra­dictòria–, entre tràgica i irònica: “l’hor­ror que sóc i no em deixa / i avor­resc i adore”, diu el bard en un dels seus poe­mes –“Alta comèdia”– on Gra­nell sin­te­titza el pat­hos del dolor i, àdhuc, un ethos vita­lista que no exclou: “aquest fàstic feroç de ser”. Lúcida mirada expres­si­o­nista que s’aferra al mot a l’hora de fixar l’objecte de la seva poe­sia: la consciència humana i el dolor com a tret fona­men­tal d’aquesta.

Ser o no ser cons­ci­ent del món és allò que eleva l’home a la cate­go­ria d’Ésser. I és just aquest el para­digma que Marc Gra­nell explora en la seva obra. El dolor no és pas una fina­li­tat de la seva póiesis. És el mitjà on el poeta s’emmi­ra­lla. A través del dolor és que el poeta ens revela, en l’ope­ració resul­tant de la lec­tura, la consciència com a qua­li­tat i do. El dolor com a Ésser-en-el-món cons­ci­ent de Marc Gra­nell. Una cons­ta­tació que se’ns trans­met vis­ce­ral­ment, i que s’encarna en els seus ver­sos. La poètica gra­ne­lli­ana és la mirada a peu de cin­gle. L’abisme que ens repta i inter­roga. Una ètica con­subs­tan­cial a l’estètica de la paraula –fons i forma a l’uníson–, lliu­re­ment ver­si­fi­cada.

I no sense rigor, ben al con­trari. Hi ha en el vers lliure de Gra­nell una exigència que sovint no sé tro­bar en les gira­gon­ses de la mètrica i la rima. Una for­ta­lesa dura com el mar­bre, que tracta la matèria de l’espe­rit amb una deferència que el poeta vol­dria que fos llei uni­ver­sal: la dig­ni­tat de l’home es troba en la seva consciència de ser. Una idea que traça una praxi: la pos­si­bi­li­tat de rebel·lar-se a par­tir de l’experiència del dolor. En aquest sen­tit, la poe­sia no deixa de ser una eina. Té una funció última, i en el cas d’en Marc Gra­nell –ho cor­ro­bo­ra­rem aquest pròxim 1 de juny– la seva és una poètica que ens aboca a l’oceà de la nos­tra con­dició.