PP-PSOE

L’Espanya política s’està refent del daltabaix d’haver canviat un president i un govern per un altre sense haver passat per unes eleccions. La democràcia espanyola té grans defectes i també alguna virtut, com ara la de saber demostrar en pocs dies que no ha passat res; un fet envejat per moltes democràcies del nostre entorn, a les quals el pes de la història priva del present i impossibilita tirar endavant. En poc temps els partits clàssics del PSOE i el PP donen la sensació que tornen a ressuscitar. L’actual govern de Pedro Sánchez ho ha de demostrar –tindrà menys de cent dies– amb pedres a la sabata com ara la del nou ministre de Cultura. D’un potencial personatge al cessament fulminant.

Mentrestant, el Partit Popular ha de saber trobar un nou líder i apartar tot allò que faci pudor de corrupció. Eduardo Zaplana i Jaume Matas són a la presó. Dos exministres de José María Aznar i expresidents autonòmics del País Valencià i les Balears respectivament. L’empresonament dels dos polítics per afers de corrupció pot significar un bon punt de partida perquè en el congrés del PP del juliol el respectable vegi que pinten bastos. Amb tot, les sentències per corrupció que envoltaven el PP són menys exemplars del que s’esperava. Veurem les sentències dels ERO d’Andalusia, que afecten dirigents del PSOE.

Ara mateix el panorama polític espanyol torna a passar pel ressorgiment dels dos partits majoritaris. Es deixa entreveure que entre les dues formacions hi haurà pactes ocults, acords puntuals i que evitaran fer-se mal.

Ciutadans, Podem, nacionalistes i independentistes hauran d’exercir de veritable oposició. Va passar a finals del segle XIX amb els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta, que van arribar a signar el Pacte del Pardo amb el propòsit de garantir la continuïtat de la monarquia davant les fortes pressions de carlistes, republicans i anarquistes.