Rescat i mort

Un ciutadà es va suïcidar dijous passat quan una comitiva judicial picava a la porta per fer-lo fora del seu pis. Una escena dramàtica que ens obliga a analitzar què estem fent com a societat davant l’erosió del dret a l’habitatge davant l’especulació i la voracitat dels bancs i els fons d’inversió. Ens convé recordar d’on venim per decidir cap a on volem anar. El govern socialista de Zapatero va modificar la llei per accelerar els desnonaments. En paral·lel, les entitats financeres van embarcar-se en un descontrol immobiliari amb requalificacions, promocions i hipoteques que s’atorgaven alegrement per després empaquetar-les i sotmetre-les a l’especulació més despietada. Tot plegat va acabar amb milers de pisos buits i amb una crisi del sistema bancari que va activar el lobby dels poderosos de sempre perquè fos l’erari públic qui pagués la factura dels excessos. Així, es van abocar més de 60.000 milions d’euros a rescatar els bancs, gairebé tots a fons perdut. Era una oportunitat única per bastir un parc públic d’habitatge social, però no, es va optar per crear una empresa, la Sareb, que es va quedar amb més 350.000 pisos que va anar venent a preus ridículs a fons voltor, la qual cosa va fer reiniciar el cicle de l’especulació. En aquest context, més de 100.000 famílies catalanes han estat desnonades en l’última dècada, mentre molts polítics convertien aquest drama en una eina més de màrqueting electoral. Avui menys del 2% dels habitatges a Catalunya són habitatges socials. Quina gran oportunitat perduda la del rescat bancari! Les entitats, que van aprofitar l’avinentesa per menjar-se el sistema de caixes i enfortir el seu oligopoli, no van trigar gaire a tornar a explicar als seus accionistes guanys anuals milionaris, però no tornaran els diners del rescat. No hauria estat més fàcil –i més digne i més honest– transferir els pisos buits als ajuntaments com a habitatges públics de lloguer a canvi de les aportacions de diner públic que han salvat el seu negoci ruïnós?