Josep Ponsatí i Ponsatí

Durant aquests darrers mesos he tingut l’ocasió de llegir un excel·lent llibre que descriu la vida i el treball del que va ser mestre del 1931 al 1948, Josep Ponsatí i Ponsatí. Amb el seu autor, en Rafel, un dels tres fills d’en Josep, vam tenir una relació professional primer a l’escola de magisteri i després com a destinació definitiva a l’escola de Vilobí d’Onyar. Primer us parlaré del llibre, del format i estructura. Després us parlaré del personatge, com a mestre i finalment ho faré com a persona seguint el relat biogràfic del seu autor. Us en recomano la lectura pel format, ben estructurat, amb nombroses fonts d’informació que il·lustren cada un dels apartats. El redactat és rigorós en la informació, sistemàtic en l’ordre en què es presenta, i de fàcil lectura. Els diversos apartats tenen un gran valor històric per les referències documentals que permeten entendre l’ensenyament en una època difícil per les adversitats de la postguerra. És un relat que descriu amb precisió quirúrgica la intensitat de la vida d’un mestre preocupat per l’educació i que el subtítol defineix perfectament, “un mestre entre dos mons”: el de la innovació educativa i el de la foscor de la postguerra. S’hi descriuen activitats, sortides, anècdotes, però sobretot captiva el rigor en plantejaments pedagògics que avui encara són vigents. Per tant, no se’n pot fer una lectura precipitada i superficial. Cal fer-la de manera serena deixant-se anar per la prosa lleugera, precisa, per les anècdotes pròpies del context social i per un intimisme que voreja una privacitat que l’autor amb molta cura ha volgut compartir amb els lectors. La profusió de detalls, microscòpicament descrits, amb imatges i relats personals, fan d’aquesta obra biogràfica, lentament gestada, un referent per a la història de l’educació del nostre país.

En Josep com a mestre a les escoles d’Olot i Esponellà –i a Banyoles també com a director– hi va deixar un gran record. Les entrevistes i els documents recuperats acrediten aquesta trajectòria. Una biblioteca personal que voldrien moltes persones lletrades, forma part d’un sentit del deure cap a Catalunya i la seva llengua, i de la manera d’entendre l’ensenyament al qual es va dedicar en cos i ànima. Es denota un interès constant pel perfeccionament professional i l’activació d’unes habilitats artístiques envejables. No ens ha d’estranyar, per tant, que deixés un gran record en les generacions d’alumnes de l’època i que la seva mort prematura als quaranta-un anys, i després de disset anys de dedicació a l’ensenyament, deixés un gran buit entre els companys mestres i entre els amics i la família.

En Josep com a persona només es pot descriure i interpretar des del coneixement d’aquelles persones més properes, de les amistats, dels alumnes, però sobretot des de les diverses fonts documentals com escrits i cartes que van centrar la seva vida personal. Us parlava d’intimisme. No puc deixar de referir-m’hi per la gran estimació que tenia per la seva muller, la Maria. Les cartes amarades de poesia, els dibuixos que li feia, que eren les d’un bon dibuixant, eren d’una sensibilitat exquisida. En el temps, salvant totes les distàncies, hi veuríem avui un referent, amb qui no dubtaríem ni un moment compartir-hi coneixement i metodologies. No puc deixar de comparar les vivències professionals amb les que es viuen avui a Catalunya. Quan les escoles i els seus mestres són qüestionats i denunciats per l’exercici d’un pensament crític des de la llibertat, em fa pensar en totes les circumstàncies de la vida i història de Josep Ponsatí i Ponsatí. Aquest llibre li fa justícia i salda un deute pendent. Gràcies a l’autor, en Rafel, i a tots els col·laboradors.