Morfina

Fa dies que no es parla d’altra cosa que del diàleg que han d’ence­tar els pre­si­dents espa­nyol i català, Pedro Sánchez i Quim Torra, a par­tir de dilluns. Efec­ti­va­ment, és un canvi, que par­lin. Repre­senta que no hi pot haver acords sense par­lar. Doncs enda­vant amb el diàleg. És impres­cin­di­ble par­lar, acor­dar, pac­tar. Par­lant la gent s’entén. El diàleg és la mare dels ous. En democràcia el diàleg és la manera de solu­ci­o­nar els pro­ble­mes. I, en absència de violència, es pot par­lar de tot. És la nova tendència en la política espa­nyola des que Pedro Sánchez és el pre­si­dent del govern. La qüestió és quin és el pro­blema que es pretén resol­dre amb el diàleg i quina és la solució que s’està dis­po­sat a donar. Perquè no es pot curar el càncer amb mor­fina, ni nedar sense entrar a l’aigua, ni obte­nir fusta sense tallar arbres. I Pedro Sánchez, el seu govern i el PSOE ni volen, ni poden resol­dre el con­flicte entre Espa­nya i Cata­lu­nya, perquè és un con­flicte de sobi­ra­nies i ells no volen veure cap altra sobi­ra­nia que l’espa­nyola. La mei­tat, pel cap baix, dels cata­lans vota­rien sí a la inde­pendència de Cata­lu­nya en un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació i entre un 70% i un 80% dels cata­lans –segons totes les enques­tes– volen deci­dir en aquest referèndum; és a dir, volen exer­cir la sobi­ra­nia de Cata­lu­nya. L’1 d’octu­bre va ser això. I per evi­tar el referèndum i cas­ti­gar-ne l’orga­nit­zació, Madrid (el PSOE inclòs) ha demos­trat que està dis­po­sat a uti­lit­zar la força que cal­gui con­tra ciu­ta­dans pacífics, a vul­ne­rar drets fona­men­tals que figu­ren a la Cons­ti­tució, a reben­tar l’estat de dret per tan­car a la presó durant anys i panys tot un govern democràtica­ment ele­git, els líders polítics del sobi­ra­nisme, i de pas­sada a espo­liar les seves famílies. Quina mena de diàleg hi pot haver entre dues parts si una actua amb violència sobre l’altra, expressa el seu supre­ma­cisme i dicta de què poden par­lar i de què no, i una altra part és víctima de la violència i de la fòbia, té gent a la presó o a l’exili i la segu­re­tat que la seva inte­gri­tat depèn de sor­tir d’aquest statu quo impo­sat fa segles i man­tin­gut des de lla­vors a sang i fetge?