El dret a l’autodeterminació

En ocasió de la primera entrevista entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, diversos membres d’aquest darrer executiu han insistit en el fet que el dret a l’autodeterminació dels pobles no està reconegut a la Constitució Espanyola. Es tracta d’una proposició rotundament falsa. L’Estat espanyol va ratificar, entre altres tractats internacionals que reconeixen el dret a l’autodeterminació dels pobles, el Pacte de Drets Civils i Polítics fet a Nova York l’any 1966 (Article 1.1 del Pacte: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural”), una normativa internacional que, segons l’article 96.1 de la Constitució Espanyola, forma part de l’ordenament jurídic espanyol des de la seva publicació oficial a Espanya (el Pacte en qüestió fou publicat al Butlletí Oficial de l’Estat el 30 d’abril del 1977) de manera que, segons l’article 10.2 de la mateixa Constitució Espanyola, les normes relatives als drets fonamentals s’interpretaran d’acord “amb els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya”.

En definitiva, no tan sols és que a través del Pacte de Drets Civils i Polítics el dret a l’autodeterminació estigui incorporat en el dret espanyol, sinó que, tenint en compte que és un text sobre drets humans, la seva interpretació hauria de condicionar els drets fonamentals reconeguts a la Constitució Espanyola. Una altra cosa seria precisar quina és la interpretació que sobre el dret a l’autodeterminació s’ha inferit per part de les instàncies internacionals i, en conseqüència, amb capacitat d’influir en el sistema constitucional espanyol, però que el dret invocat no té cap rellevància en l’ordenament jurídic de l’Estat és difícilment sostenible encara que es tracti del discurs oficial de tots els governs espanyols i de les institucions centrals. La causa d’aquesta ceguesa no és cap altra que l’obsessió en la defensa de la integritat territorial i la “unitat indissoluble de la nació espanyola” tal com es proclama en el mateix article 2 de la Constitució que ha fagocitat la interpretació de tota l’arquitectura constitucional espanyola al cost d’erosionar l’àmbit de llibertat a uns extrems difícilment compatibles amb un règim democràtic.

Des de la perspectiva del dret internacional, s’argumenta, per part de sectors contraris a tota secessió, que el dret a l’autodeterminació tan sols era aplicable a les “colònies”, les quals, a grans trets, es podrien definir per l’existència d’una comunitat política geogràficament separada de l’estat matriu que no participa en el govern d’aquest estat i que tampoc no disposa d’una plena capacitat de decisió sobre aspectes de govern que la concerneixen. Però aquesta definició de “situació colonial” també és vague en el dret internacional fins al punt que els casos més cèlebres d’aparició del dret a l’autodeterminació en la jurisprudència del Tribunal Internacional de Justícia (pensem en Timor Oriental, Sàhara Occidental o Kosova) no es produeix respecte a “autoritats colonials”, sinó contra estats amb els quals es manté una proximitat geogràfica i que, de fet, han promogut una ocupació sobre el territori afectat. Per tant, no tan sols són les “colònies” les beneficiades de la regulació autodeterminista, sinó que hi ha altres supòsits que obren la porta a reivindicar el dret a l’autodeterminació que, essencialment, tenen a veure amb la vulneració de la capacitat d’un poble d’exercir l’autogovern, circumstància que sovint va unida a l’altre gran factor en el qual el dret a l’autodeterminació està en lliça, a saber, la violació massiva de drets fonamentals.

I és aquest darrer aspecte el que, amb cada nou capítol de la repressió contra el procés català, l’Estat espanyol mateix escriu els fonaments de l’exigència catalana a favor de la creació d’un estat de manera legal segons el dret internacional. Així, quan un membre del poder judicial espanyol impedeix que governi la majoria d’un parlament democràtic (per exemple, tot suspenent la condició de diputats amb una interpretació aberrant dels tipus penals) s’estan obrint escletxes per demostrar en el marc del dret internacional que Catalunya no es pot autogovernar dins Espanya i que només podrà fer-ho quan accedeixi al seu estat.