Tercer ‘round’

La sentència de l’Audiència Ter­ri­to­rial de Sch­leswig-Hols­tein no afecta només el cas con­cret del pre­si­dent Puig­de­mont, sinó la causa gene­ral sobre Cata­lu­nya... o millor dit, sobre Espa­nya. Davant dels fets d’octu­bre, era clar que calia un àrbi­tre que posés un cri­teri rao­na­ble en la dis­cussió. I si bé aquest àrbi­tre o jutge extern no ha deter­mi­nat sobre el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya, que és l’assumpte de fons, sí que ha dit una cosa: que con­vo­car i/o orga­nit­zar i/o pro­moure un referèndum uni­la­te­ral pot ser mol­tes coses, fins i tot pot ser il·legal, però que en qual­se­vol dels casos no es pot con­si­de­rar un delicte de rebel·lió i sedició. És a dir, que l’empre­so­na­ment pre­ven­tiu efec­tuat té tots els símpto­mes d’una per­se­cució política a ulls ale­manys (i euro­peus). I que qui està a judici, com dèiem, no és Cata­lu­nya i els seus actes, sinó Espa­nya i el seu sis­tema auto­ri­tari.

Si ara algú pro­posés un referèndum uni­la­te­ral, o rati­fi­car el que es va fer el dia 1 d’octu­bre o el dia 27 de setem­bre, difícil­ment podria ser empre­so­nat pre­ven­ti­va­ment per rebel·lió o sedició sobre­tot si Espa­nya, com sem­bla, renun­cia a l’extra­dició de Puig­de­mont. Renun­ciar vol dir que plega, que no ho veu pos­si­ble, que no hi ha cas. Vol dir això que cal­dria igual­ment anar a l’exili per a poder que­dar total­ment lliure? Ara mateix sí, però tin­guem en compte que la causa ins­truïda per Lla­rena té tots els punts per ser con­si­de­rada pre­va­ri­ca­dora i que totes les actu­a­ci­ons de la Guàrdia Civil, molt més que irre­gu­lars, també hau­ran de tenir la seva pro­ba­ble sanció. És a dir, que cal veure en què queda aquest des­propòsit de judici: en abso­lució o no, i en pre­va­ri­cació o no. La lògica euro­pea indica clara­ment cap a l’abso­lució, i ves a saber si no ho sabrem fins a Estras­burg. Però la importància de la sentència recent és que imposa un estàndard, un cri­teri objec­tiu i neu­tral, que con­trasta cla­mo­ro­sa­ment amb els exces­sos d’Espa­nya. És el prin­cipi de la fi de la impu­ni­tat del sis­tema judi­cial espa­nyol. Per això Pedro Sánchez tenia (i té) tanta pressa per can­viar el Codi Penal.

Puig­de­mont està a un pas de poder tor­nar legal­ment a ter­ri­tori català sense que cap car­ce­ller li toqui un pèl. El que pugui pas­sar en una hipòtesi així és ini­ma­gi­na­ble, però men­tres­tant tot­hom ha de pre­pa­rar els par­tits i les enti­tats per a una tar­dor i una pri­ma­vera de revàlida. Sí, crec que estem a prop d’un ter­cer round. El pri­mer, l’1 d’octu­bre, va dei­xar l’Estat espa­nyol KO i sense capa­ci­tat de res­posta, donant cops de puny al vent. El segon round va ser la furi­bunda reacció dels poders de l’estat: empre­so­na­ments, 155, càstigs, repressió i judi­ci­a­lit­zació arbitrària. El ter­cer acaba de començar ara, amb aquesta sentència: ara ja sabem els límits que té l’Estat. L’octu­bre vam des­co­brir els nos­tres pro­pis, els nos­tres errors, les nos­tres inca­pa­ci­tats, les nos­tres prudències i exces­sos. Però avui conei­xem els límits de l’Estat, pel fet que ja fa anys que per­tany teòrica­ment al grup dels estats democràtics. Què falta aquí? Només falta que la gent aguanti, que els par­tits aguan­tin i man­tin­guin la pugna, que el car­rer con­tinuï mobi­lit­zat, que els judi­cis es gua­nyin si és pos­si­ble en una justícia tan aleatòria com l’espa­nyola, que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal vegi ja clara­ment qui té acti­tuds cons­truc­ti­ves i qui té només acti­tuds repres­si­ves, i, sobre­tot que quan hi hagi vota­ci­ons (muni­ci­pals, refe­rendàries, autonòmiques, el que sigui), l’inde­pen­den­tisme arrasi a cada con­vo­catòria.

Ni de bon tros està gua­nyat, aquest ter­cer round. D’entrada ronda encara el perill de la divisió entre els par­tits, els dub­tes eterns, les bara­lles pel poder i pel rumb a seguir. I he de dir que aquests últims mesos tots estan donant un espec­ta­cle que fran­ca­ment... No és cosa menor: al final el que estem deci­dint és, un cop cone­guda l’altra banda, quin preu estem dis­po­sats a assu­mir. Ara comen­cem a veure que Espa­nya no ho pot fer abso­lu­ta­ment tot i que, espe­ci­al­ment si es man­te­nen o incre­men­ten les majo­ries, el movi­ment inde­pen­den­tista no afluixa, sinó que gua­nya motius i força. Cal una deter­mi­nació incon­tes­ta­ble dels diri­gents per a aguan­tar l’embat, tant si es vol reva­li­dar algun dia la via uni­la­te­ral com si es vol nego­ciar un referèndum acor­dat: en qual­se­vol de les dues opci­ons, aflui­xar és un suïcidi. Encara som al ring. Ha sonat la cam­pana. L’adver­sari sem­bla molt més fort del que ja sabem que és. Hem de fer-ho millor. Però no és el moment de bus­car el camí més fàcil cap a casa.