El pregoner

Sem­pre m’han agra­dat les fes­tes majors i recordo, amb enyor, les de la meva infància i ado­lescència, al pati de les esco­les del meu poble i, sobre­tot, les de Salt, on anava a festa, a l’enve­lat, o als enve­lats, perquè a vega­des n’hi havia un a Salt i l’altre al Veïnat. Eren anys en què les comis­si­ons s’hi feien i suplien la manca d’empenta muni­ci­pal. En aquests enve­lats hi he vist actuar Rap­hael (gràcies, Xevi Cas­tillón, per recor­dar-ho en aque­lla minisèrie d’aquesta Gale­ria), La Trinca, Mary Sant­pere, Los Sirex, Ser­rat, Al Bano i tan­tes d’altres pri­me­res figu­res, sem­pre amb la com­pa­nyia de les millors orques­tres, encapçala­des per La Prin­ci­pal de la Bis­bal, perquè tenir La Bis­bal pres­ti­gi­ava la festa, tot i que hi havia la Mara­ve­lla, que hi com­pe­tia, i la Sel­va­tana, que no que­dava enrere. Eren altres temps i pot­ser algú es pot sor­pren­dre que per la costa, però també per les dis­co­te­ques de l’inte­rior (la meva era La Gat­zara, fins que va tocar anar cap a Mad­dox i a Pachá), hi pas­sa­ven pri­me­res figu­res. Des de Julio Igle­sias a Demis Rous­sos. La Nova Cançó que­dava per als tea­tres o per als reci­tals que orga­nit­za­ven els caus i la gent mobi­lit­zada de lla­vors, en plena dic­ta­dura, amb els pro­ble­mes que això els com­por­tava. Encara recordo Sisa i Pau Riba a Salt i les mul­tes que van caure.

Hi ha, però, un acte de la festa major que m’agrada espe­ci­al­ment: el pregó. Ser pre­go­ner del teu poble és un orgull i una dis­tinció que no s’oblida. M’agra­den els pre­go­ners del poble, hi vis­quin o no, la gent rela­ci­o­nada amb les enti­tats, amb el pols diari o que hi té una mirada clara. No m’agra­den, per tant, els pre­go­ners con­trac­tats, cosa que es va posar de moda fa un temps. Aquest any el meu poble té un pre­go­ner de luxe. El Mar­celo Mas­tro­iani dels lli­bre­ters cata­lans, l’ini­mi­ta­ble i impres­cin­di­ble Gui­llem Ter­ri­bas. Des de davant de la casa on va créixer al car­rer Llarg, antic Hernán Cortés del seu temps, per les xar­xes ens va un ape­ri­tiu del pregó. Valdrà la pena. Perquè en Ter­ri­bas podrà par­lar d’aquell Salt que el va veure créixer i con­ver­tir-se en el per­so­natge que és ara mateix. Ens par­larà d’aquell Salt aco­lli­dor dels anys cin­quanta i sei­xanta, i de tot el que s’hi feia, perquè ell ja era a totes les sal­ses; i del Salt llui­ta­dor dels setanta, per recu­pe­rar la lli­ber­tat en forma d’inde­pendència. Ell també hi era i ens podrà par­lar de la necessària uni­tat per acon­se­guir objec­tius majors. Un gran pre­go­ner, en Ter­ri­bas.