Expressió de qui li han obert la caixa

Eren inviolables. Al lloc més profund d’una entitat bancaria el client hi davallava amb una clau, que havia de conjuminar amb una altra que guardava el Banc. Ambdues claus obrien un caixó senyalat amb un número imprès sobre una tanca niquelada. Oberta aquesta, es sostreia del seu interior un recipient metàl·lic rectangular, llargarut, i llavors el client es quedava en absoluta soledat per fer el que vulgues: posar, treure, o contemplar allò que hi havia guardat, que no sempre eren diners. Moltes vegades estaven dipositats també documents personals, empresarials, contractes, pactes familiars, testaments que no es volia fer-los públics abans de la mort de l’interessat, joies, objectes de valor, reguards d’accions, records... i fins tot podien haver-hi les fotos i les cartes de una amiga, si era perillós amagar-ho a cap lloc de la llar conjugal, sense provocar un cisma, si era descobert. Acabada la operació en perfecta solitud, el client i l’encarregat del Banc tancaven la caixa, i fins un altre dia.

En alguns establiments bancaris, la tècnica ha millorat, i ara el client autoritzat estén la ma en el lloc precís, i la maquina s’encarrega de detectar sense cap marge de dubte si aquell adminicle humà correspon a la persona dipositaria. S’encén un llum verd que valida l’accés. Arribar i moldre: la caixa resta oberta. Però, compte, perquè també pot esdevenir-se que la llum no sigui de color verd, sinó vermell. Llavors la caixa no s’obrirà, i aquí pot començar un problema.

Es el cas que no tothom està al corrent que les autoritats competents coneixen des de fa uns anys el llistat dels titulars de caixes de seguretat en establiments bancaris, i la identitat de les persones facultades per operar-hi. Tot continua essent secret, mentre no hi hagi alguna causa que faculti al poder públic – amb autorització del jutge - a precintar, i fins i tot obrir i inventariar el seu contingut. Ha de ser conscient, qui pugui interessar-li , que allò de valor que s’hagi dipositat en una caixa de seguretat ha de correspondre al producte d’una activitat u operació lícita, al corrent d’obligacions, i amb un import coincident amb lo que s’ha fet públic per mitjà de declaracions. Altrament, es corre el risc que l’amagatall li surti car. En resum: els diners dipositats en caixes de seguretat ja no serveixen de coixí de reserva per una eventual mala fortuna, infermetat o velledat, si no han passat prèviament per conductes reglamentaris. Els imports en metàl·lic tenen mala peça al teler des de fa unes temporades. El cercle s’ha anat tancant al seu entorn, i la seva possessió – tant cobejada – pot resultar perillosa. Les “caixes de seguretat” van quedant per a les pel·lícules de misteri...! I ja no son tant inviolables.